Us deixo l’article que em va publicar el diari El Punt el diumenge 4 de maig.
En els límits del què se suposa raonable, va ser una bona notícia que el Tribunal Constitucional avalés el dret a decidir del poble de Catalunya en la sentència que va emetre el dia 25 de març passat. Ho va ser i s’ha d’afegir a la bona notícia, anterior, que Santiago Vidal, ara tant en boca de tothom; Josep Niubó, Juli Solaz, Carmen Sánchez-Albornoz o Josep Maria Pijuan, Míriam de Rosa Palacio o Josep Maria Miquel Porres, i fins a trenta-tres jutges i magistrats d’audiències i d’instrucció, es posessin d’acord per escriure i firmar, el dia 6 de febrer, un manifest a favor del Dret a Decidir. Des del meu punt de vista Catalunya és un subjecte polític i, per tant, té dret a decidir a través d’una consulta amb una única pregunta més específica, sense subterfugis, a l’entorn de si la ciutadania vol que Catalunya sigui un país independent o si prefereix continuar tenint vincles polítics, els mateixos o diferents, amb Espanya. Impedir la consulta és negar l’esperit de la recuperada concòrdia de 1978, tan posada al dia en les últimes setmanes.
Sembla evident que correspon a la ciutadania de Catalunya encaminar el futur del país en la direcció que cregui més convenient. A propòsit d’aquesta qüestió, pot resultar útil recordar que, tradicionalment, la ideologia conservadora ha reivindicat les institucions com a dipositàries de l’experiència dels homes del passat; mentre que el progressisme manté la confiança en la voluntat ciutadana. És el debat entre el respecte a la legalitat vigent o els textos escrits confrontant-se amb la llibertat de les persones a favor del canvi.
Les qüestions polítiques les han de decidir els ciutadans i ciutadanes, penso jo. Que Catalunya sigui un Estat o no, ho ha de decidir la seva gent, que hauria de poder decidir, també, si arriba el moment i Catalunya esdevé un país plenament sobirà, quina constitució vol, amb quins termes, i fins i tot, qui l’hauria de redactar. En el cas que ens ocupa, és un despropòsit defensar una idea, en aquest cas la unitat d’Espanya, perquè existeix un document firmat fa trenta-sis anys anomenat Constitució. La independència actua com a objectiu il·lusionador per a moltes persones a Catalunya, gairebé com a utopia possible, que ha tingut conseqüències positives de mobilització o cooperació entre persones.
He escrit diferents articles a favor del Dret a Decidir en aquest últim any, alguns en aquest diari, i continuo pensant que la gent ha de poder escollir amb llibertat si prefereix que la nació catalana sigui independent o no. No hi ha sortida possible a aquest atzucac, quan hi ha diferents veus que es pronuncien en signe contradictori, que no sigui la via democràtica. Que es voti i que tothom tingui el coratge de respectar l’opció majoritària. Això és el compromís amb la llibertat col·lectiva i la democràcia. En aquest sentit, és urgent aprovar una llei de consultes que faculti el Govern per convocar els ciutadans i situar el procés en un cert punt de legalitat democràtica.
El PSC ha estat i és un partit catalanista, que defensa la llengua, la cultura i la voluntat d’autogovern del país. No som un partit nacionalista. Al meu entendre són més importants els drets de les persones que tenir un Estat a Madrid o a Barcelona, tot i que no menystinc la transcendència d’aquesta qüestió. En tot cas, som i hem de ser radicalment demòcrates. Hem d’estar a favor que es consulti la gent i en contra dels vells arguments legalistes. Hi ha qui pot estar interessat en dir que existeix un sector catalanista al PSC, però estic d’acord amb Quim Nadal quan diu que això és un invent de CiU. Jo sóc catalanista, socialista i demòcrata. Reivindico el Dret a Decidir.