En el context del procés de reorientació del panorama polític espanyol, el Partit Popular, de manera intencionada i partidària, ha volgut carregar sobre el PSOE tota la responsabilitat tan de la formació d’un govern com d’evitar unes terceres eleccions. I en aquesta atmosfera, el conjunt dels socialistes encara no hem estat capaços d’acordar una posició unitària per resoldre el dilema. Els socialistes catalans, en canvi, hem estat capaços de trobar un punt de coincidència i voldríem traslladar als nostres companys espanyols els arguments que ens uneixen en una posició comuna, per no haver de donar continuïtat a les polítiques injustes que proposa la dreta. Ens podem posar d’acord en aquest argument que proposem i també en la certesa que, en el període que comprèn els mesos posteriors d’unes eleccions, qui s’ha d’esforçar amb generositat per bastir ponts i trobar acords que li permetin governar és el partit que les guanya. Però en el cas que ens ocupa es pot dir que els socialistes estàvem a veure venir i ens hem quedat al mig.
El nou panorama polític espanyol i el trencament del bipartidisme significa, probablement, un punt d’inflexió en la cultura política del país. Els debats encesos i les posicions maximalistes, rendibles políticament en una situació d’enfrontament bipartidista, han perdut valor a favor de la necessitat de diàleg i acord que proposa, si us plau per força, la fragmentació de l’espectre parlamentari espanyol. S’haurà de resoldre la formació d’un govern amb diàleg –si és possible un govern progressista que trenqui la dinàmica antisocial del PP- i s’hauran de resoldre amb diàleg les altres grans qüestions d’Estat com l’encaix de Catalunya amb Espanya.
Crec fermament que els socialistes catalans defensem els interessos de Catalunya quan proposem votar no a la investidura de Mariano Rajoy. A l’espera del Consell Federal de dissabte, al qual jo ja no assistiré arran de la meva dimissió com a consellera, els socialistes encara no tenim una posició unànime a l’entorn de la investidura de Rajoy, com no la tenim a l’entorn de l’encaix de Catalunya amb Espanya. Ens convé trobar-la i que aquesta opinió no entri en contrast amb la legítima defensa dels principis del PSC, que és una part del socialisme espanyol i mereix, per tant, el mateix paper protagonista que tenen els representants d’altres comunitats en el debat sobre les solucions ideològiques que ens han de fer superar aquest episodi.
Ens convé donar la veu a la militància perquè posi llum al debat que hem plantejat. La democràcia participativa és imprescindible i no hi podem girar l’esquena perquè ens estaríem enfrontant a l’inevitable esdevenir del futur. Donar la veu a la militància perquè opini lliurement i s’expressi en funció d’allò que cregui més adequat a la seva situació és una actitud extrapolable i aplicable al PSC: els socialistes catalans hem de poder tenir veu pròpia a Madrid en aquelles qüestions en les què es confrontin els interessos de Catalunya, sense que això erosioni ni la concòrdia entre companys de partit, ni el contingut de les nostres propostes al conjunt de l’estat, ni la nostra solidesa com a organització.