Indults, eleccions, institucions, lleis i normes

Article de Sílvia Paneque publicat avui al Diari de Girona

La democràcia no només és consens, sinó que també és discussió i desacord. A vegades, hi ha projectes que poden tenir pocs o cap punt en comú. Ara bé, fins i tot quan hi ha més distància entre partits polítics, hi ha d’haver reconeixement mutu i respecte als resultats electorals, institucions, lleis, separació de poders i normes. Aquests són els acords bàsics, tots igual d’importants i imprescindibles, que defineixen una democràcia, la qual regula que encara que hi hagi diferències o fins i tot desacords s’admetin des d’una perspectiva civilitzada, cívica, respectuosa i tolerant. El populisme, que ha estat l’estadi temporal anterior de diferents autocràcies, té com una de les seves característiques principals destruir la democràcia definida des d’aquest punt de vista. Per dir-ho d’una altra manera, els únics murs de contenció contra les dictadures són les eleccions, les institucions, les lleis, separació de poders i normes democràtiques.

Una de les característiques principals del populisme és presentar-se com la veu del poble i defineix «els altres» grups polítics com a representants d’un sistema il·legítim. És obvi que la conseqüència d’aquest argument contra tot el sistema democràtic –només jo soc legítim– no és vàlid, perquè condueix a un únic pensament veritable. Hi ha hagut partits d’esquerres i de dretes que han utilitzat aquests esquemes ideològics tant a Catalunya com a Espanya. Acostumen a presentar-se com els regeneradors de la corrupció de tota la resta.

El populisme descriu una part de la població com a no nacional o com a no democràtica. S’han escoltat discursos des d’opcions polítiques diferents on hi ha un llenguatge de presentar-se com els salvadors de la pàtria o del planeta des d’un punt de suficiència moral tan omnipotent que tota la resta d’arguments polítics són definits com a no legítims. El populisme divideix, en definitiva, entre bons que volen quelcom innegable i dolents que s’hi oposen per interessos foscos. És un relat electoralment molt vàlid, però fatídic per a qualsevol país. És simplista i, potser per això, resulta òptim per aconseguir vots. Però només cal observar una mica per adonar-se que les persones de més valor són a tot arreu i pensen de maneres diferents. No s’aglutinen totes, en definitiva, darrera d’una sola idea.

El populisme, en definitiva, busca l’hegemonia de pensament d’un grup notable de la població, que hi participi activament i, això, condueix a la divisió de la societat. Els arguments durs fan que els altres pensaments polítics siguin descrits i vistos per una part de la població de la pitjor manera possible. Així neix l’espiral del silenci: les paraules es converteixen en crits enmig dels aplaudiments; i, en canvi, s’ofeguen a la gola quan tot fa difícil parlar. La conseqüència d’aquest procés és la fi de la unitat civil construïda sobre els acords bàsics que ha de tenir qualsevol democràcia, que repeteixo que són eleccions, però també institucions, lleis, separació de poders i normes. Els populistes sovint han utilitzat una votació per tal d’esquivar el respecte que qualsevol democràcia també exigeix a institucions, lleis, separació de poders i normes.

Si hom fa una recerca senzilla a Internet s’adonarà que diferents líders populistes han tingut i mantenen tota la vida un contacte directe amb el món de la comunicació. Boris Johnson és periodista i Donald Trump era un personatge que apareixia a la televisió. Isabel Díaz Ayuso també és periodista i abans de fer política va ser coneguda a les pantalles. Presentant-se com la veu del veritable Madrid i amb les seves contínues desqualificacions a altres administracions, en especial l’Estat, Ayuso té la virtut electoral de presentar-se com la Joana d’Arc en contra del govern de Pedro Sánchez. No deixa ningú indiferent, o agrada molt o gens, divideix. La virtut electoral es converteix, així, en destrucció social. La relació entre populisme i comunicació no és casual: el polític populista construeix el seu relat unilateral gràcies a uns mitjans partisans que convertiran la causa política en sagrada.

El populisme s’allunya de les majories necessàries per prendre decisions, perquè aconsegueix poder per mitjà de dividir la societat, que al seu torn es fa destruint els vincles d’acord, de respecte i de civisme que ens mantenen units. Defuig el consens, fins i tot, en els punts més bàsics que mantenen el sistema democràtic fort. Utilitza ordres executives o procediments extraordinaris per fer avançar la causa pròpia. Arrisca en aquest ordre de coses.

Si va més enllà i vulnera l’entramat legal, quan un sistema democràtic encara és fort, aleshores res ni ningú no pot impedir la judicialització. Qualsevol persona sap que si vulnera les lleis i és atrapat deixarà de tenir la llibertat de la qual havia gaudit fins aleshores. Hi ha milers de delictes amb justificacions i motius extraordinaris, que ningú no els nega, però que no tenien el dret de vulnerar la llei. La justícia ha estat i és sempre així. Ara bé, l’entrada de la judicialització a la política no enforteix la democràcia, sinó que la debilita. La resposta democràtica no és tenir un país on els jutges siguin els que prenen les decisions més substancials de l’esdevenir polític. El terreny de la justícia tampoc no és el de la política. La democràcia es defineix per una separació estricta entre aquests dos espais. La justícia tampoc no pot ocupar l’espai de la política si vivim en democràcia.

Aquests últims anys hi ha hagut un ascens preocupant del populisme a Espanya: les dretes han defensat causes que divideixen la ciutadania, com el racisme, o bé situar una pretesa salvació de la pàtria com a quelcom superior a qualsevol llei o norma. Han titllat qualsevol opció contrària com a no nacional. Han acusat de conspirar contra Espanya i han manifestat escenaris polítics que no tenen cabuda a la Constitució. Catalunya també ha patit aquests últims anys arguments populistes.

En aquestes circumstàncies, els indults són un intent de tornar la situació a Catalunya a la política. La mesura de gràcia política pot contribuir a millorar el clima social entre la ciutadania Catalunya endins i també entre Catalunya i la resta d’Espanya. Ni exigeix perdó ni és a favor de ningú ni de cap partit. És un intent de tornar a una situació on els ponts del diàleg entre pensaments diferents siguin possibles dins del respecte als punts claus de la democràcia i del reconeixement mutu.

Podeu veure l’article original en el link http://ow.ly/4q8350Fimvn

Sílvia Paneque