La distensió i la reconciliació

Publicado en: ARTICLES D'OPINIÓ, Girona | 0

La moció de censura a Mariano Rajoy ha estat l’últim capítol d’una crisi greu. La crisi econòmica que començà el 2008 va esdevenir, amb els anys, una crisi social i política esmolada per les dificultats de moltes famílies a causa de l’atur i el descobriment de la corrupció sistèmica del partit que governava Espanya.

Sílvia Paneque

Mentrestant, a Catalunya el nacionalisme es va saber nodrir d’aquestes raons en contra d’Espanya i va plantejar un projecte polític, amb el suport de gairebé la meitat del país, que ha desembocat en una gravíssima crisi institucional amb perjudicis gravíssims per a l’autogovern, les institucions i la legalitat catalana.
Davant d’aquests dos problemes estructurals, un econòmic i social i l’altre nacional, el govern del Partit Popular no ha sabut ni admetre responsabilitats per oferir un missatge clar a la ciutadania de rebuig contra la corrupció; i tampoc no ha estat capaç de plantejar un camí de solucions per a les relacions amb Catalunya.

El desenllaç ha estat la investidura d’un nou govern socialista per mitjà de la primera moció de censura aprovada a Espanya. El repte és majúscul perquè el president, Pedro Sánchez, haurà d’afrontar les transformacions estructurals necessàries per reparar les esquerdes obertes, d’una banda, per la crisi social i, de l’altra, per la crisi nacional en una situació gens fàcil al Congrés i al Senat.

La responsabilitat per part de tothom en aquestes circumstàncies, per tant, serà una qüestió clau si el que es vol és tornar a una situació en què la ciutadania pugui viure amb el màxim de qualitat possible. És urgent establir nous mecanismes per evitar la corrupció i emprendre accions per a la redistribució del capital, l’equilibri social i la igualtat d’oportunitats.

Esdevé necessari, alhora, trobar vies per distendre la relació entre Catalunya i Espanya. La reducció de la tensió entre els governs de la Generalitat i La Moncloa és clau per retrobar la concòrdia entre els catalans i catalanes. La diversitat i la seva inclusió en un espai públic de tots i totes és el fonament més profund que ha de preservar la política a Catalunya.

La reconciliació no imposa ni voler ser perdonat, ni voler demanar perdó, ni encara menys clamar contra el perdó; ni tampoc implementar cap càstig a ningú. La reconciliació obvia la culpa i, encara que es pot assumir la responsabilitat dels errors, no admet que cap grup sigui malvat. La reconciliació és acceptar la realitat i, havent-ho fet, bastir nous consensos forts i estables.