Ciutat de ciutadans: el carrer Barcelona

Tot sovint passo pel carrer Barcelona i em fa la sensació que la vida hi travessa a tota velocitat sense aturar-s’hi. De seguida em faig el càrrec de com la gent que hi viu es deu haver acostumat, si us plau per força, al ronc inacabable del trànsit.
I en acabat sempre em ve al cap que Girona no té cap gran avinguda per fer-hi vida i que al carrer Barcelona s’hi hauria de pacificar el trànsit, reduir-lo a dos carrils, un per cada sentit de circulació, i eixamplar les voreres per entregar-les als vianants.

Le Corbusier deia que la ciutat
comença en els seus espais públics i que són precisament aquests espais els que en configuren el moll de l’os. Amb el referent d’aquesta idea, la transformació del carrer Barcelona obriria la possibilitat de repensar Girona, cohesionar-la i arranjar l’entrada sud. Tenir el coratge per executar una intervenció madura, amb un projecte enraonat que s’ajusti a la lògica econòmica, fomentaria una millora social amb un increment de l’activitat, conseqüència de la recuperació de la vida social. Confrontada a aquest escenari, la no intervenció tanca la porta a la
il·luminació d’una zona grisejada que interromp l’articulació de la ciutat cap als barris.

Girona no és una ciutat grisa. Aquest temps ha passat. Però malgrat que la gent, al capdavall, hi viu raonablement feliç, l’atmosfera del carrer Barcelona desprèn un punt de circumspecció i prudència que simula una imatge que no es correspon amb la que tenen els gironins i gironines de la seva ciutat. És essencial que l’entrada a Girona estigui endreçada i sigui l’origen de l’articulació de l’entramat urbà que es desplega darrere seu. Cal convertir el carrer Barcelona en una zona de vida. Un nou espai urbanitzat amb voreres amples que activi el comerç serà sempre un espai cívic al servei de les persones, al servei també del desenvolupament econòmic, i s’allunyarà de la imatge de pont virtual que té.

Quina és la realitat social del carrer Barcelona? Potser la resposta és que no hi ha vida social més enllà dels punts de trobada esporàdics de les persones que hi són de pas, o que hi treballen. No s’ha de menystenir el paper social dels bars i de les cafeteries però les relacions que s’hi estableixen són, generalment, transitòries i circumstancials. Aquesta dinàmica, tan efímera, pot ser per causa que, fent bo el pensament d’Henri Lefebvre, les relacions no poden existir en una ciutat sense el suport d’un substrat material, l’espai públic. Subscric els plantejaments de Lefebvre en aquest sentit i també el raonament amb què reclamava que les persones s’apoderessin dels espais perquè l’espai és, precisament, producte de la societat i cada societat ha de produir el seu.

Contemplar el fet de reduir la circulació al carrer Barcelona a només dos carrils no ha d’espantar ningú.
Tot al contrari. Els cotxes hi corren perquè es un espai propici per a la circulació ràpida. En aquest sentit convindria recuperar l’encàrrec que va fer el govern de Joaquim Nadal a l’arquitecte Pere Fina sobre el carrer Barcelona, que ja plantejava una pacificació del trànsit en la línia del que han anat fent la majoria de les principals ciutats europees. Assossegar el pas dels vehicles és també un recurs per redirigir la circulació cap a sistemes més sostenibles, cap a la convivència, per exemple, de les bicicletes amb els vianants.

El pla de mobilitat de l’Ajuntament de Girona detecta mancances en aquesta convivència i en la sensació de seguretat de les persones que circulen en bicicleta per Girona. Descriu encertadament la sobrecàrrega de vehicles del carrer Barcelona, així com l’avinguda Jaume I. Però no planteja solucions. El trànsit dels cotxes que volen travessar la ciutat pel carrer Barcelona s’hauria d’anar desviant cap a la variant de Sant Daniel o cap a l’autopista; i la sensació d’inseguretat dels ciclistes només es corregirà si s’adapten espais a les calçades. La gent ha de poder continuar anant a peu per Girona, que és la manera més freqüent de transitar que trien els gironins i gironines.

Però la ciutat no pot ser un paradigma del declivi de la utilització de la bicicleta. Una ciutat amb ciclistes i vianants és una ciutat dinàmica, saludable i sostenible. Desafortunadament, no som un país de tramvies i això ens obliga a buscar solucions alternatives. Aquestes solucions no es perceben d’un dia per l’altre. Els processos són llargs però un començament ferm sobre la base d’un convenciment sòlid fa que la progressió sigui imparable.


Publicado

en

por