El primer article que vaig escriure sobre la relació entre Catalunya i Espanya data de gener del 2013. Hi afirmava que l’independentisme tenia suficient força a Catalunya com per reclamar que el seu projecte a la pràctica fos possible en el marc de la legalitat espanyola. Hi deia que es podia fer per mitjà de delegar competències a Catalunya prevista a l’art. 150CE o per la reforma de l’art. 92 per incorporar referèndums d’àmbit territorial autonòmic. El conflicte de trens era previsiblement inevitable dins dels estrets límits que el Tribunal Constitucional havia establert a la Constitució quan retallà l’Estatut de Catalunya. “L’Estat ha d’obrir fórmules de pacte per trobar solucions i, fins i tot, legitimar aquest procés de fonament ciutadà i democràtic”.
El maig del 2015, vaig insistir-hi. Si no és possible el consens a Catalunya, no hi haurà més opció que els catalans decidim què volem que sigui el nostre país. Ho deia mig resignada perquè uns mesos abans havia escrit que el govern de la Generalitat havia de ser capaç d’articular una majoria de consens a Catalunya, no només per tenir legitimitat plena davant les reivindicacions a l’Estat, sinó sobretot per protegir la unitat del conjunt dels catalans. Això era i és absolutament preferible al fet que una de les meitats no se senti prou escoltada. El resultat de les eleccions al Parlament de setembre del 2015, quan les forces independentistes no aconseguiren el 50% dels vots emesos, era el moment idoni per recuperar el consens que sempre ha tingut el catalanisme. Però no es va fer això.
Els partits independentistes el que van fer va ser recuperar el que havien anomenat com “la pantalla superada del Referèndum”. Era difícil la via unilateral amb aquell resultat i en canvi era lògic i eficaç repetir que votar és democràtic. La cara oculta del missatge era que s’havien d’acceptar aquests plans o es podia aparèixer com a sospitós d’antidemòcrata. Això, com a mínim, ha estat injust per tants catalans que sempre han compromès les seves vides amb la democràcia i els drets de les persones. No votar, a més a més, també sempre ha estat democràtic i sovint és una forma de protesta. És cert que al fil d’aquest argument s’han llançat massa amenaces i insults gravíssims que sobretot han patit les alcaldies del PSC que no haurien de succeir mai en democràcia. Dir que el govern no es pot saltar la Llei Catalana dels dos terços és netament democràtic. Diria que, per això, el referèndum ha estat una tàctica eficaç per aconseguir l’objectiu de la independència.
Ja després de la Consulta del 9N vaig creure que havien estat massa vots per no fer res i no havien estat suficients per fer-ho tot. Aquesta circumstància m’havia animat a insistir sobre la concòrdia entre els catalans i catalanes. Vaig escriure a favor de “la creació d’un Estat federal de Catalunya, que garantís un pacte entre iguals i el reconeixement de la singularitat nacional del país. Vull formar part de la solució, no del problema”. Vaig estirar sense violentar la proposta federal socialista per proposar un marc que pogués servir com a gran acord del catalanisme i ho vaig tornar a repetir a la conferència amb Miquel Iceta i Pedro Sánchez del 19 de maig del 2015 a Girona.
En aquella trobada vaig afegir que “l’obcecació del Partit Popular per fiscalitzar la política és un error de gruix històric”. El llistat de greuges de l’Estat contra Catalunya ha estat un error de proporcions enormes: l’error gravíssim de retallar l’Estatut aprovat per Referèndum per al poble de Catalunya o la sospita permanent al catalanisme (la Llei Wert o les “firmes contra Catalunya” de Mariano Rajoy, etc.). En una moció de març del 2017, per tot això, em vaig afegir a condemnar tota sentència per qüestions polítiques a Catalunya. Condemno també la ingerència en les institucions catalanes, la detenció de representants públics o la prohibició d’actes democràtics. I crec que l’Estat ha de deixar votar diumenge 1 d’Octubre i no actuar. Seria una calamitat intolerable que s’utilitzés la violència per impedir-ho. Podria vèncer, però mai convèncer.
En aquests dies difícils, recordo amb nostàlgia la conferència d’abril del 2015 amb Antoni Puigvert, quan vaig defensar que existeix un patriotisme d’esquerres: una Catalunya que sigui una àgora i no un temple, oberta enlloc de tancada, crítica i contrària a qualsevol certesa. Avui aquelles paraules em recorden el món d’ahir. Ha canviat tot. El govern de la Generalitat ha oblidat la gestió del dia a dia i s’ha paralitzat tot. No es convoca una manifestació per denunciar cap retallada des del 2012. A tot arreu les coses es van dividir entre uns, els altres i uns tercers que hem utilitzat la prudència per aportar el nostre gra de sorra de calma. El soroll és tan alt i les raons són tantes en els dos fronts que les institucions ja no s’escolten, alguna premsa es va convertir en partisana i a aquestes hores la tensió creix molt per sobre del que hauria de ser una situació normal.
La paraula excepcional ho ha canviat tot, i haig de dir que ho vaig dir amb respecte al president Carles Puigdemont a l’últim plenari com alcalde de Girona a propòsit de gairebé trenta mocions independentistes que havien recollit aquest argument per justificar actuacions polítiques pròpies. L’excepcionalitat ha trencat moltes més Repúbliques que les que ha fet néixer. Hannah Arendt va escriure molt i bé contra l’excepcionalitat com una porta oberta a l’arbitri de qualsevol poder contra els drets ciutadans. Per la seva banda, el govern Rajoy actua de facto amb la mateixa justificació per procedir contra el Referèndum de l’1 d’Octubre i, així, l’Estat ha empitjorat no només la ferida oberta a Catalunya, sinó també la seva pròpia crisi com a artefacte útil al segle XXI.
Mentrestant a Espanya han vist les orelles del llop. A octubre del 2016, el Consell Federal del PSOE destituí el secretari general Pedro Sánchez en clau d’aconseguir després permetre que el PP governés. Per a mi era un acord que posava la nació espanyola al davant de la ideologia. I, si ho vaig criticar a Catalunya quan es va fer l’acord nacional, molt menys encara ho compartia a Espanya. Així que vaig decidir dimitir aquell mateix dia quan les tesis que defensà llavors Miquel Iceta a favor de Pedro Sánchez i un socialisme obert foren derrotades circumstancialment. Ha hagut errors en ambdues parts i mai el que fan malament els uns pot justificar el que fan pitjor els altres.
L’inici del conflicte m’ha arribat després d’un any de treballar a l’Ajuntament de Girona amb un acord fort i que funciona bé amb l’alcaldessa Marta Madrenas del PdeCAT. A les dues ens arriben comentaris de què carai fem defensant-lo amb tot el nostre ímpetu. Doncs ho fem amb grans dosis de normalitat, que és exactament el contrari que excepcionalitat, per defensar una Girona diversa que és el que sempre hem estat. Si ens sabíem les dues independentista i federalista respectivament, per què ens hauríem de mirar ara amb recel? El dia que uns i els altres no puguem pactar, o sols els uns o els altres puguin governar, llavors Girona deixarà de ser la ciutat oberta que sempre ha estat i ha de ser per poder ser ella mateixa. Seria una altra cosa. Però no el que sempre va ser i és.
La situació actual és el resultat d’un cúmul d’errors d’ambdues parts. Les institucions han de proporcionar seguretat i confiança a la ciutadania enlloc de ser percebudes per àmplies capes de la població com una amenaça. Per aconseguir-ho caldrien renúncies d’ambdues parts. A l’Estat: que deixi votar el diumenge (l’independentisme és un moviment ciutadà i pacífic) i que aturi qualsevol acció que no sigui de diàleg polític. A la Generalitat: que es torni al Parlament i es recuperi el consens essencial del catalanisme i d’un país democràtic com el nostre. La crisi d’Estat ha de tancar-se amb un diàleg sense condicions prèvies. Ni una per cap de les dues parts. Quan el problema és la Constitució, el pacte exigeix iniciar-se més enllà d’aquestes fronteres avui massa estretes. Ho vaig dir a l’article El PSC a la sortida del laberint de juliol del 2016 i ho mantinc. Un acord que hauria d’establir unes regles justes per a tothom, que avui no ho són, ni per als uns, ni per als altres.