“Governarem la ciutat amb eficàcia i realisme” declarà el jove Joaquim Nadal el dia 4 d’abril del 1979 a la premsa local de Girona. A l’Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Girona, hi ha diferents fotografies d’aquell primer govern d’Ajuntament democràtic amb Alfons Emili Abete, Just Manel Casero, Josep Cristòfol, Jaume Curbet, Antoni Domènech, Francesc Francisco-Busquets, Maria Pilar Gisbert, Joan Paredes, Sebastià Parra, Francesc Pluma, Antoni Sánchez i Tomás Sobrequés. L’alcalde ho podia assegurar, perquè el PSC fou capaç d’arribar a un acord amb els quatre regidors del PSUC la mateixa nit electoral, que garantia la governabilitat. Aquest partit tenia quatre regidors aleshores: Joan Miró, Francesc Pararols, Francesc Pascual i en Josep Quintanas. És just citar el nom de tots tant per al moment històric que varen liderar, com per les consecucions que Girona aconseguí. Es va fer en comunió entre representants polítics i ciutadania en aquells pròxims anys. El lema del Partit dels Socialistes de Girona d’aquella campanya havia estat: “Per una nova Girona”. Ara que la democràcia fa vint anys que té vint anys, tal com potser ho explicaria Joan Manel Serrat, em consta que hi ha un clima que reclama que siguem capaços de trobar els acords, la manera i els objectius per fer una nova Girona nova.
40 anys després, aquella il·lusió pragmàtica s’ha solidificat en un seguit de consecucions valuoses: Girona es convertí en ciutat de referència territorial a la província, a Catalunya, a Espanya i a l’espai pirineus-mediterrània a Europa; i edificà un model de ciutat ben cohesionat amb més èxits que problemàtiques irresoltes. La nostàlgia en contemplar aquelles fotografies se’m manifestar més forta, tal vegada perquè Girona avui reclama recuperar de nou un projecte de ciutat que contagiï una majoria sòlida i diversa a l’entorn de quins reptes cal superar i de quines fites aconseguir els pròxims anys. Una proposta palpable i abastable que tingui ambició de cara endins i enfora i que generi prou empenta i convicció entre la gent del conjunt de barris de la ciutat. Tant perquè no hi ha hagut altra cosa que relat aquests últims anys, cosa que irremeiablement ha descuidat la gestió diària i ha debilitat el plantejament seriós a mitja i llarga distància; com perquè vivim en un moment on tot sembla engrunar-se; es fa necessari bescanviar aquesta situació per plantejaments ambiciosos i factibles, pragmàtics i possibles.
Insisteixo a subratllar que Girona necessita persones que es preocupin de Girona. Tan del detall, com dels grans projectes pendents. En aquests anys, la gestió diària dels serveis a la ciutadania, que és una qüestió clau per al bon govern, ha anat perdent qualitat, des del manteniment en bon estat de la neteja, fins a donar resposta a problemes concrets com la manca d’ocupació. El dia a dia, a més, ha d’anar acompanyat de reformes profundes per encarar els problemes de fragmentació de ciutat, renovar i posar en marxa nous serveis descentralitzats a barris, augmentar i abaratir el transport públic, construir el nou hospital Josep Trueta, intervenir en el parc d’habitatges públics amb l’objectiu d’abaratir el lloguer, reformar carrerons mal il·luminats en passeigs dignificats, eixamplar la zona de vianants del centre per unir les diferents zones comercials de mercat del Lleó i Joan Maragall amb Barri Vell, ordenar oportunitats en ocupació com a servei integral municipal per al conjunt de la ciutadania, revertir la situació d’inseguretat d’alguns barris concrets per mitjà de més recursos socials i en Policia Municipal i articular un plantejament seriós per dignificar les entrades a la ciutat, en especial, carrer Barcelona. El conjunt de les mil-i-una coses i persones que és Girona no pot patir ni un segon més la paràlisi que s’amaga darrera de les grans proclames ni és moment que ningú no insisteixi a presentar-se com a purista salvador. Com que el que ens fa humans és ser inexactes, segur que com a mínim podrem convenir a ser capaços de fer un esforç conjunt per al progrés i oportunitats del conjunt de gironins i gironines.
Ho denuncio tot això, perquè en els últims temps no s’ha conegut cap novetat de govern i la paràlisi és l’única cosa que avança de manera lenta i farragosa. Per intentar canviar aquesta tendència, vàrem presentar un seguit de mesures de progressivitat impositiva i tarifa plana de l’IBI a les ordenances d’enguany. Aquestes aportacions van voler ser coherents amb la implicació en la governabilitat de la ciutat en aquest mandat. Treballar en uns principis reals permet atrapar millores per a la qualitat de vida dels gironins i gironines. A la regidoria de Drets Socials i Treball vàrem inscriure en el mercat de treball a més de sis-centes persones en un any i, en aquest mateix interval de temps, l’Ajuntament aconseguí l’usdefruit de més de cent pisos buits per a famílies treballadores demandants d’un habitatge digne. Però, això no obsta, per certificar que cal anar molt més enllà. El marc polític -amb la debilitat manifesta que ha tingut tradicionalment Ciutadans i del Partit Popular al plenari de Girona, amb el desgavell d’opcions polítiques que es volen presentar a les pròximes municipals i no tenen cap presència al Ple de Girona avui, amb el seguidisme invulnerable a cap crítica que els partits independentistes han fet a Marta Madrenas, amb l’aposta estreta, equivocada i injusta de l’alcaldessa a renunciar a la institucionalitat del seu càrrec i ser només la representant d’una part dels gironins- fa cada vegada més necessari un marc de treball a Girona que tingui la ciutat com a primer objectiu i la moderació com un valor per arribar acords amplis on s’hi inclogui tothom sense excepcions.
