Fa setmanes que havia començat a escriure aquesta entrada, arrel d’una conversa entre companys de partit on intentàvem dirimir entre legalitat i legitimitat, però han estat les ultimes noticies aparegudes sobre el Bloc Salt que m’han animat a acabar-lo.
Els moviments socials han estat una resposta eficaç a les injustícies del sistema augmentades de manera exponencial des de 2008 per la crisi financera i econòmica. L’últim exemple a Girona ha estat l’ocupació de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca del bloc de Salt, que ha obligat els partits polítics a confrontar la legalitat amb la legitimitat. Estic convençuda que, en certes ocasions ben fonamentades, la desobediència civil pacífica pot ser legítima quan s’ha vulnerat prèviament un dret fonamental dels ciutadans i ciutadanes. El Dret a l’Habitatge queda recollit a l’article 47 de la Constitució i de manera encara més explicita a l’article 26 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya: “Les persones que no disposen dels recursos suficients tenen dret a accedir a un habitatge digne, per a la qual cosa els poders públics han d’establir per llei un sistema de mesures que garanteixi aquest dret, amb les condicions que determinen les lleis” . Va ser emocionant viure i participar a l’oposició justa, tal com després ha ratificat la sentència del Tribunal d’Estrasburg del dia 15 d’octubre, de centenars de persones contra el desallotjament. He intentat anar seguint les activitats i accions de la PAH Girona i sé que han desenvolupant una labor constant de lluita contra les injustícies i de suport a tots els afectats que han perdut casa seva. Cal conèixer els noms i cognoms de les persones que la conformen, les històries particulars de les seves vides, com han arribat a aquesta situació i posar cares al drama de perdre l’habitatge per tal de poder entendre la seva indignació.
Les lleis, quan es demostren injustes o violenten drets fonamentals, com el de l’habitatge, han de canviar-se. Els moviments socials com la PAH estan ajudant a iniciar nous processos per construir una voluntat política de canvi i de justícia moral i social. Existeix una consciència certa que la política ha fallat i ha incrementat les desigualtats en perjudici de la gran majoria, i que els processos electorals poden i han d’anar acompanyats -tot complementant-se- amb iniciatives de pressió social i ciutadana. Joseph E. Stiglitz ha escrit que “tenim un sistema que ha rescatat els banquers i ha abandonat les seves víctimes”, per la qual cosa, la resposta de la majoria indignada i perplexa ha estat necessària i urgent.
Hi ha una generació de famílies afectades per aquest problema, pel fet que en un moment concret de les seves vides van pensar que continuarien tenint un treball per anar pagant les factures mensuals. Però el sistema va fallar. Les negociacions individuals no afavoreixen una solució definitiva i real del problema de fons. Les accions i negociacions han d’anar dirigides a les administracions i a les entitats bancàries, en especial el SAREB que té un 45% de capital públic. Com pot ser que un banc de capital públic enlloc d’ajudar la gent la perjudiqui? El problema neix d’una llei hipotecària que no protegeix els ciutadans afectats per una execució, tal i com reconeix el propi Tribunal de Justícia de la UE que ens remet a la Directiva Europea 93/13.
Si viure en un estat de dret significa que l’Estat respecta les seves pròpies normes, l’administració ha d’oferir mecanismes per assegurar-los o bé haurà d’assumir una resposta activa de resistència contra aquesta injustícia.