Moltes gràcies a tots.
A la ciutat de Girona vaig escollir fer tots els esforços per evitar el desastre de la divisió que arribaria, si Marta Madrenas no aturava el camí unilateral i excloent de renunciar a ser l’alcaldessa d’una part importantíssima de la ciutat.
Quan tot això no va servir de res, vaig ser conscient que s’iniciava una etapa diferent. Si estendre la mà no evità que Convergència i Unió ens volgués excloure i apartar per allò que som (la nostra identitat socialista irrenunciable); aleshores, vaig tenir clar que era moment de reafirmar-nos i defensar el què som i el què volem. Ja no només per al socialisme o la igualtat, sinó també per la llibertat.
A Girona, Madrenas ha volgut ser la persona que ja no representa a una part de la ciutat. Ciudadanos va recollir l’oportunitat i va voler ser la que no representa a l’altra part. Jo, davant de tot això, vaig recordar el millor Nadal, l’alcalde, que el que va voler sempre va ser representar a tothom. El consens que té el deure de buscar un bon polític és sinònim de fraternitat entre humans.
Havia de parlar de Girona per les responsabilitats que hi tinc. Però en realitat varen ser el conjunt dels socialistes catalans els que ho vàrem arriscar tot i perdre algunes coses per defensar que Catalunya o érem tots i totes o Catalunya seria un desert de conflicte entre dos parts enfrontades.
Diuen que dos no es barallen, si un no vol. Jo també tinc clar: que no hi ha acords possibles entre dos, si un no vol. És clar que els socialistes hem fet i farem passos per la distensió, la calma del conflicte i l’entesa.
Fem fora Rajoy. Constituïm un govern d’esquerres. Prenem decisions amb Catalunya que són ferotgement criticades per al nacionalisme espanyol. Estenem la mà al diàleg bilateral. I esperem, és clar, l’inici d’una certa distensió. De moment, però, la resposta ha estat tota la contrària.
Així que el PSC haurem de tenir la màxima fermesa a denunciar, el primer de tot, les qüestions bàsiques. La Generalitat i les institucions ho són de tots. Tantes vegades els polítics independentistes girin l’esquena o actuïn contra més de la meitat dels catalans; tantes vegades com ho haurem de denunciar amb fermesa i serenitat.
Ja n’hi ha prou de fer creure que el 47% dels catalans són tots els catalans. Perquè el 53% de catalans que no volem aquest projecte independentista també som catalans. I si mai un país volgués expulsar o ignorar una meitat de la seva gent; és que enlloc d’un país el que voldria ser és una barbaritat.
Els carrers i els espais públics no són seus. Són de tots. Si hi ha democràcia i Drets, ho són de tots. Un país és fort i democràtic, obert i integrador, quan es garanteixen les condicions bàsiques per al debat, la trobada i la llibertat d’expressió de tots sense exclusió.
Catalunya, per ser una gran nació, voldrà escoltar totes les seves veus. Creixerà, de nou, algun dia, amb forts consensos. Forts consensos que només poden ser amb neutralitat a l’espai públic, neutralitat als mitjans de comunicació públics i neutralitat –profunda neutralitat i respecte a tothom– a les institucions.
Van passar els anys. I els socialistes quan governàrem vàrem parlar tant llavors de Catalunya que sovint vàrem oblidar parlar d’Espanya. Els socialistes som catalanistes, però tenim projecte en comú amb el conjunt de pobles hispànics, que es diu Espanya.
Espanya i les institucions espanyoles són espanyoles. Però també són catalanes. Les institucions estatals han de tenir presència a Catalunya per al progrés i per al creixement conjunt; per fonamentar els valors democràtics i enfortir els drets de la ciutadania.
Les institucions estatals també són profundament catalanes. La presència dels ministeris o de l’Estat, amb amabilitat i respecte, és positiva a Catalunya. Aquest és el projecte en comú. Les institucions espanyoles també són catalanes. Tal com ho demostra, deixeu-m’ho dir així, la trajectòria i la honorabilitat del servei públic del subdelegat del govern a Girona, Albert Bramon.
Vencerem les falses dicotomies. L’existència d’Espanya no perjudica Catalunya. La fortalesa catalana, en canvi, enforteix el projecte comú d’Espanya. La llibertat a Catalunya no perjudica Espanya. El progrés i el creixement d’Espanya, en canvi, sempre ha beneficiat també Catalunya.
No renuncio ni ho faré mai a tornar a parlar de federalisme. El federalisme és l’espai públic de tota la gent que pensa diferent. Junts en la diferència i en la llibertat. Junts amb Espanya, per un projecte de dignitat amb les persones. Junts a Catalunya per no deixar de ser el país de tots que sempre hem estat.
Federalisme és voler l’acord. I avui sabem que ni els insults, ni l’exclusió ni l’hegemonia d’un discurs de poder no ens podran vèncer. Federalisme és avançar. Però exigeix la lleialtat de totes les parts. És reconèixer errors i no voler imposar la teva voluntat com una falsa realitat a tots els altres.
Els interessos d’una classe política radicalitzada no poden continuar maldant contra Catalunya. Mentre tot això ha passat, els hospitals on hi anem tots s’han deteriorat fins a situacions inimaginables fa uns anys. El treball digne ha caigut en el fosc racó dels oblits. I la nostra economia, que dóna oportunitats a la nostra gent, pateix tensions i desatencions irresponsables.
Recuperem, amics i amigues, en contra dels discursos que ho voldrien vendre tot per aconseguir allargar aquest camí de tensions i de conflicte, a banda i banda de les posicions confrontades, que si alguna cosa hi ha de sagrada a la vida és el Dret de totes les persones a tenir institucions i espais públics sense exclusions; que si alguna cosa hi ha de sagrada a la vida són els grans valors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat (el respecte i l’estima) entre les persones.
I defensem-ho amb la mateixa força i coratge que generositat i obertura. Defensem-ho a tot arreu i denunciem la ignomínia quan es produeixi, siguem capaços de fer-ho tal com sempre ho hem fet, a Espanya o a Catalunya.
Moltes gràcies!
Veure el vídeo.