ESTAT I MUNICIPIS, UNA OPORTUNITAT PEL FEDERALISME

Avui El Punt em publica aquest article.

Aquests dies s’ha parlat molt de la necessitat de la presència i fortalesa del pilar públic en la crisi de la Covid-19. Com diu Antón Costas l’economia és com un avió amb tres motors. El mercat intern, el mercat extern i l’administració pública. I només hi ha una cosa que no ens podem permetre, que s’aturin tots a la vegada.  El desplegament de recursos per part del govern de l’Estat era tant necessari com encertat. Podem criticar l’agilitat o la gestió sempre millorables, segur, però aquesta crisi hauria estat molt pitjor sense els ERTOS, els ajuts a autònoms i els fons socials extraordinaris. Finalment, davant una crisi sanitària, social i econòmica sense precedents i inesperada, el pilar públic ha estat fonamental com a mecanisme de protecció necessari per superar el confinament; i com a agent actiu per permetre i promoure una represa del país el més ràpida possible i amb la mínima destrucció de llocs de treball.

Però tenim una arquitectura institucional complexa que sovint deixa fronteres permeables entre competències i finançaments. En aquest debat de fons, la discussió s’ha centrat en els recursos econòmics per fer front a totes les derivades de la crisi, tant sanitàries com econòmiques i socials. Des del meu punt de vista era un moment molt adequat per millorar les estructures de coordinació i cooperació entre institucions i així ha estat amb més que bons resultats entre govern i comunitats autònomes. En aquests moments, a causa d’aquesta situació, em sembla més important que mai continuar aquesta lògica i crear un espai permanent d’interlocució i coordinació amb els ens locals. De fet, els ens locals són els de més proximitat amb la societat, els organismes que mantenen un contacte constant amb la realitat i, per tant, els agents públics que més coneixen la realitat local.

Enfortir el pilar municipalista significaria també enfortir una estructura federal, on les diferents institucions es coordinen a la vegada que mantenen poders i responsabilitats ben diferents de manera directa i autònoma. El món municipalista ha treballat una proposta consensuada amb totes les forces polítiques, i això té un valor intrínsec, per posar sobre la taula les necessitats de finançament derivades de totes les actuacions realitzades durant aquests mesos de dificultats. Aquest és un primer debat necessari i, al meu entendre, seria enraonat dotar als ajuntaments dels instruments i els recursos necessaris per assumir les pròpies competències i responsabilitats. I ho seria per reconèixer la institució que millor coneix el territori i com un desplegament més del model federal que fomenta la bona compartimentació de responsabilitats i de poders. Els municipis necessitem fons econòmics, que es permeti disposar del superàvit i flexibilitzar la regla de despesa.

La reforma de la Llei d’Hisendes Locals, de l’any 1988 i reformada el 2004, permetria tenir en compte competències que tots els ajuntaments desenvolupem, encara que no hi estiguin recollides de manera formal. També cal revisar la fiscalitat municipal per adaptar-la a l’actualitat socioeconòmica de les nostres ciutats. Seria necessari, a més, derogar la llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local que de la mà del PP va limitar absolutament l’autonomia de les finances locals. Dit d’una vegada, augmentar les competències locals, actualitzar la fiscalitat i enfortir el finançament dels Ajuntaments han d’enfortir la gestió local, que és la més efectiva per la proximitat, i -a la vegada- enfortir l’arquitectura institucional de signe federal.

Sílvia Paneque