SOCIALISME SENTIPENSANT o la trobada conscient entre la raó i el sentiment

Publicado en: Sílvia Paneque | 0

el-debate-del-psc-red-tags-L-EtWi7t

Fa algunes setmanes vaig poder compartir una llarga estona de debat amb els companys i companyes socialistes de comarques gironines en el marc del Consell de Federació.

Alguns d’ells porten molts anys militant, de les seves paraules se’n desprèn l’esperit de lluita en la clandestinitat i algunes vegades, l’enyor d’uns anys on tots els demòcrates es varen unir entorn d’un objectiu comú, l’assoliment de les llibertats. Tots ells tenen la satisfacció de saber-se autors i col·laboradors del major estat de benestar que ha tingut aquest país.

La majoria dels que no vàrem viure aquests moments històrics, crec que hem tingut una aproximació al socialisme menys emocional, potser perquè formem part d’una generació que s’allunya dels adoctrinaments o creences que no tenen una base científica. Continuem la lluita per mantenir l’estat del benestar que varen guanyar els nostres pares i volem una societat millor pels nostres fills, cohesionada i amb igualtat d’oportunitats … però les paraules llibertat, igualtat i fraternitat no sonen igual dites per ells o per nosaltres. I crec que és normal, perquè ells apel·len allò que un dia els va mancar i nosaltres sempre hem tingut.

Crec que ha arribat el moment de mostrar-nos tant compromesos amb les tasques de gestió, de govern o intel·lectuals com en l’acció política compromesa amb les emocions i els lligams afectius. Haurem de creure que podem anar a una societat encara millor, que podem ser també protagonistes de la nostra història i no només els gestors o garants de l’estat del benestar que hem heretat dels nostres pares.

Vivim sense utopies, amb una sensació de desorientació de la socialdemocràcia a Europa, i de cert fracàs o poca radicalitat en la praxis de les polítiques d’esquerres. Hem caigut en el parany del màrqueting polític, de les campanyes on es venen missatges i imatges, encara que el contingut pugui estar ple de res.

I reprenc l’inici del text, recordant als “vells” militants i en especial recordo al meu pare, per a qui el socialisme i el sindicalisme era una forma de vida. Tot allò que feia en la seva vida familiar, professional o social ho impregnava de socialisme. Molts d’aquests “vells” socialistes han governat pobles i ciutats, han donat la força municipalista al PSC, han fet d’aquest un partit creïble, responsable i compromès amb les persones perquè no dissociaven el sentir del pensar, vivien i actuaven com pensaven.

Estic segura, que a les noves generacions del PSC ens continua movent la construcció d’una societat més justa, lliure i digne. Però a part de bons gestors, haurem de tornar a ser agents transformadors i apassionats d’aquesta tasca, haurem de ser – seguint un neologisme d’Eduardo Galeano – socialistes sentipensants.

Fa pocs dies, a l’últim Diàlegs per Girona sobre transparència i regeneració política, escoltava les reflexions de Quim Brugué i Joan M. Del Pozo entorn de les noves maneres de fer política, de la nova governança, de com recuperar la confiança perduda i de la necessària exemplaritat dels càrrecs polítics.

El divendres, en el marc d’una trobada entre els diputats gironins i els afectats d’execucions hipotecàries per tal de debatre sobre la ILP de la dació en pagament, vaig sentir entre els assistents algunes frases que m’han fet escriure aquestes línies definitivament … Si aquesta nit podeu dormir no sou persones … Els polítics heu de ser valents … Per canviar una situació no es necessita temps, es necessita voluntat …

Podríem matisar algunes de les afirmacions que vàrem sentir el divendres, però venen de ciutadans i ciutadanes que no només demanen ajut urgent per resoldre la seva situació, demanen compromís en la defensa d’allò comú, del dret constitucional de l’ habitatge, demanen que els seus fills i els seus nets puguin treballar …

Haurem de pensar doncs que no ens hem de limitar a ser aquella generació que hem rebut un llegat preuat que volem conservar pels nostres fills, haurem de pensar que hem de ser necessàriament agents de canvi.