Paraules en el Ple d’Investidura, dissabte 13 de juny de 2015
Girona es troba en un punt d’inflexió.
La ciutadania, des de la democràcia i durant les últimes dècades del segle XX, colze a colze amb els regidors d’aquest Ajuntament, va canviar Girona. Una ciutat que –abans– Josep Carner havia definit com a grisa i fosca. I que Josep Pla, en el llibre que porta el nom de la ciutat, va explicar com a melancòlica i ensopida.
En aquella petita revolució es va fer molt per modernitzar i democratitzar. Però mai no es fa prou. I els temps i les circumstàncies ens obliguen a tornar a construir nous projectes col·lectius. Aglutinadors i il·lusionants.
El llegat d’aquells anys ens fa forts. La recuperació d’un patrimoni arquitectònic que, avui, ens fa ser presents al món. L’Auditori-Palau de Congressos i la Universitat. Temporada Alta, Temps de Flors i Les Fires. O la memòria d’una ciutat que era motor econòmic a Catalunya.
Però els reptes de futur també són notables: l’aprofundiment democràtic i la transparència a la Institució;fer ciutat des dels barris i fer Catalunya des de Girona; saber acompanyar l’oportunitat d’èxit que ens dóna la ciutat i el talent dels seus fills; i aprehendre –de manera directa amb el caminar la ciutat i el conèixer la seva gent– que aquest creixement econòmic només tindrà sentit si és en benefici de tots i totes.
Ens trobem en un punt d’inflexió.
Hem viscut i vivim encara en un temps complicat. Uns anys de superació difícil del dia a dia. Un devanir que no ha tingut l’empenta per a una nova transformació. La crisi ha obert una ferida que no acaba de cicatritzar.
La ferida d’un paisatge urbà fragmentat. Amb carrers concrets on hi ha entorns degradats i que es poden haver sentit lluny de l’Ajuntament. Es va dotar els barris de serveis i d’equipaments, però ara no són suficients. S’han enquistat alguns problemes vinculats a la crisi i a l’atur. I la institució més propera ha ser-hi present, descentralitzar més la democràcia i prioritzar el ciutadà. Recuperar barris plens de vida. Amb més espais del comú, civisme, arrelament democràtic i treball. Barris amb identitat pròpia que conformen Girona.
La ferida de l’aprofundiment de la desigualtat perquè es redueixen els llocs de treball, fineix la protecció dels aturats i es guanya molt menys treballant molt més.
I això produeix que la gran majoria de ciutadans es quedin sense bones oportunitats. Sense oportunitats de trobar feina. Sense oportunitats de canviar de feina. Sense oportunitats de fer plans de futur per la inestabilitat i per la falta d’oportunitats.
La ferida de la postergació de decisions fonamentals per a la ciutat: La construcció d’un nou hospital Josep Trueta a Girona, que també sigui espai de coneixement i d’investigació; Capgirar la situació lamentable de l’Aeroport; Ordenar el turisme com a flux desestacionalitzat, captar inversions industrials i estar al costat del comerç de qualitat i de proximitat; Fer de Girona ciutat de veritat universitària amb una programació cultural de primera tot l’any; apostar per la cultura de base i de ciutat als barris; Obrir el centre als eixamples i tancar carrers al trànsit rodat; Articular la ciutat com un tot en una transformació de l’urbanisme, la mobilitat, la descentralització democràtica i els serveis; Invertir per crear ocupació des de l’administració; I assegurar que tothom tingui una vida prou digna per ser en majúscules una ciutat justa.
La responsabilitat institucional, doncs, ens obliga a allunyar-nos de sonores prèdiques demagògiques. I ens dóna empenta per sumar. Sumar amb una Girona que reconegui el centre com un barri; i on els barris siguin centre. Una Girona que entomi amb coratge i lideratge decisions de futur; per trobar nous ancoratges de progrés i de creixement. Una Girona d’oportunitats. On el talent, que sempre resideix de manera insospitada a qualsevol carrer o casa de la ciutat, es pugui desenvolupar.
Ens trobem en un punt d’inflexió històric a Catalunya.
La pàtria se’m fa més present a Girona. Com a punt de partida. I no com a lloc d’arribada. No tant com a definició d’allò que som pel passat. Sinó com a espai comú per construir un projecte obert de futur. Ho deia el poeta gironí Antoni Puigverd de manera bella: Catalunya, com a àgora i no com a temple.
Ens sentim hereus d’una Catalunya-ciutat, de progrés i de modernitat. Estem convençuts que la nova Catalunya ha de viure i fer respectar el goig de la democràcia de debò. Actuar com un sol poble en la reivindicació justa de la democràcia. I que la nació catalana no pot ser altra cosa que allò que decidim amb llibertat els catalans i les catalanes. Un poble d’accents diversos, d’inclusió, i de fabulosa varietat.
Som fills de Girona i de Catalunya. Sense ser nacionalistes ni independentistes; somiem una República catalana, una Catalunya-Estat. Amb tota la capacitat de govern i de decisió. Amb pactes d’igual a igual amb els Estats federals d’Europa o amb els pobles d’Espanya. Però des de posicions de llibertat i de respecte mutu. Formem part dels que hem defensat, reivindiquem i demanarem guanyar la llibertat, la llibertat completa, de manera oberta i sense exclusions; perquè el poble que té la voluntat i la facultat de canviar les coses, és just i legítim que ho porti a terme, si ho vol, i sigui respectat.
Estem en un punt d’inflexió. Molts comencem. Tenim cares noves o sigles de partits noves. Però això, no ens enganyem, no és garantia de res. No ens proporciona cap títol addicional. Només les formes, els continguts, els compromisos, els projectes i la coherència entre la paraula i la manera de viure ens faran dignes de construir noves majories des de la gent i a favor de la ciutadania. Des dels carrers i des dels barris. On resideix esperança que ens donarà a tots i a totes noves oportunitats.
Visca Girona. I Visca Catalunya.