Article de Sílvia Paneque publicat al digital El Matí el 21/12/2022
El passat 13 de desembre, el Parlament de Catalunya va celebrar els 90 anys de la seva Constitució i el president Pere Aragonès va dir que «la democràcia sempre s’acaba obrint pas». A l’esdeveniment, varen assistir representants com Jordi Pujol i altres alts càrrecs de moments on la democràcia catalana va patir més que lluir en el nostre país. Això no obstant, una de les característiques claus més importants és tenir un punt de vista sempre crític, que permeti corregir errors, millorar, aprendre dels problemes i evolucionar de manera contínua, en definitiva. De manera paradoxal, per tant, la fortalesa de la democràcia exigeix tenir més present els errors, que no pas aquesta confiança estèril de la frase del president. En alguns llocs, la democràcia -de fet- no s’ha obert mai pas i la majoria de països del món malauradament no són democràcies.
No sé si és necessari, a més, fer un llistat dels problemes que travessa la democràcia, descrita per Anthony Giddens com el sistema amb més eficàcia teoria i pràctica, en països com els Estats Units amb Trump, la debilitat de l’estructura al Perú, el malson d’Anglaterra amb Boris Johnson o la immensa prova superada al Brasil amb Jair Bolsonaro. D’altra banda, països refractaris a la democràcia han tingut un protagonisme indubtable, sobretot, després de la crisi del 2008. Les accions internacionals de la Rússia de Putin fa anys que són agosarades, arrogants i contràries a qualsevol respecte als Drets humans bàsics. Què dir de la tornada de l’extrema dreta a Itàlia amb Giorgia Meloni? L’hegemonia de Xina és l’escenari de fons que Occident vol evitar i que comportaria que un país autoritari ostentés el lideratge al món, fent més que imaginable que es convertiria en exemple de molts altres països.
La resposta d’Europa a la crisi del 2008 va ser un desastre. Allò que va anomenar-se «austericidi» va tenir com a conseqüència l’aparició de grups seguits per a moltes persones contràries a la democràcia. A Catalunya i a Espanya, van aparèixer opcions a esquerra i a dreta que tenien l’objectiu d’enderrocar l’antic sistema democràtic. El concepte «Règim del ‘78» va associar-se en ocasions ben diferents a d’altres paraules amb sentits ben negatius. Ho escrivien persones que sempre havien estat radicals, però també s’hi afegien funcionaris, professors universitaris, entre d’altres. Durant la crisi de la pandèmia, Occident va poder tenir vacunes amb rapidesa i molt abans que el Tercer Món, aleshores, Thomas Piketty va advertir que la perifèria del món estava cansada de l’egoisme de les democràcia liberals occidentals.
Això no obstant, hi ha una enquesta d’Ipsos que realitza de manera periòdica, de nom Broken System Index, a vint-i-vuit països. Hi ha tres preguntes sobre la confiança de les persones en a) els rics i poderosos, b) els experts, tècnics i funcionaris i c) els polítics. I és pobríssima. La ciutadania se sent majoritàriament molt allunyada d’aquests grups de poder i, en conseqüència, és raonable pensar que hi ha una capa molt ampla de gent que se sent sola i sense ajut en els problemes del dia a dia, en l’esforç per arribar a final de mes, en el treball per mantenir la casa o el negoci. No és estrany que, en la mateixa enquesta, el percentatge a diferents països sigui altament majoritari quan es demana si es vol un líder fort que canviï les coses.
Les respostes a les preguntes de l’enquesta van fer-me creure que em trobava a les portes de l’explicació de l’auge dels populismes. Apareix una persona que canviarà el sistema per la seva fortalesa o estridència. A l’enquesta d’Ipsos, però, també va preguntar-se: fins a quin punt és lícit saltar-se les lleis i les normes per aconseguit aquest o un altre objectiu polític, social i cultural? I, aleshores, de cop, la majoria de persones no estaven disposades a jugar brut en contra de la democràcia. El pacte fonamental que regula la convivència entre éssers humans de manera democràtica gràcies a l’existència de les lleis la majoria no està disposat a trencar-lo. La situació exacte, per tant, que la majoria de demòcrates compartim és que estem disposats a protegir el millor sistema, amb eficàcia tècnica i pragmàtica, que hem conegut mai fins a les últimes conseqüències. Però que, a vegades, quan es produeix injustícies socials molts greus ens costa trobar les paraules per defensar-lo de la millor manera possible.
La democràcia es defensa per mitjà de no dubtar mai de reivindicar i protegir les lleis, normes i reglaments que tenen fonament democràtic. I sobretot es protegeix amb una gestió del dia a dia incansable, abnegada i de servei al país i sobretot a la seva gent. Una voluntat de tornar a la societat allò que la societat ha donat abans a persones pudents, professionals d’èxit, funcionaris i polítics. Un treball continu per fer que els infants tinguin oportunitats de desenvolupar el talent, que un dia ens comportarà progrés i riqueses, visquin o hagin nascut en el barri que sigui. Les ciutats i països es valoren sobretot per com hi viuen les persones més vulnerables o amb menys oportunitats. Una immensa majoria és conscient que els sistemes democràtics són el millor lloc per viure en dignitat i llibertat i, això, exigeix per part de tothom que siguin espais de progrés, d’oportunitats, d’educació, de formació, d’esperances i de futur.
I tot això, no passa, perquè la democràcia sempre s’imposi, sinó perquè hi hagi governs a Catalunya compromesos en la gestió del dia a dia seriosa, responsable, allunyada de l’aldarull, capaç de crear espais d’excel·lència, motors de competitivitat, plans estratègics de noves industrialitzacions verdes, definició de mecanismes de generació d’oportunitats, creació de ciutats i municipis adequats a les necessitats bàsiques de la immensa majoria de persones que hi viuen. A Catalunya, s’han perdut oportunitats fa deu anys per manca de gestió, mentre que la democràcia exigeix una sobrededicació contínua i permanent d’energies per un país de progrés, per una gent amb oportunitats i per -insisteixo- un futur amb esperança.
