Pere Parramon, regidor del PSC a l’Ajuntament de Girona
«És ara», resava l’eslògan de Guanyem-CUP durant la campanya electoral. En el cas del Garatge Forné, pagar 2,2 milions d’euros sense cap contrapartida per a la ciutat és l’únic que «és ara». Aquests dies s’ha fet pública la sentència que obliga l’Ajuntament de Girona i la Generalitat de Catalunya a indemnitzar els propietaris amb més de 4,5 milions d’euros. L’actual govern municipal, format per Guanyem-CUP, Junts i ERC, a través de la tinenta d’alcaldia Cristina Andreu, s’ha afanyat a explicar que buscaran fórmules perquè l’edifici sigui públic i la despesa «reverteixi com a equipament per a la ciutat» (Diari de Girona, 16/1/2024). Aquesta intenció de posar-se a cercar solucions, que és el mínim esperable, molt ens temem que pugui quedar en no res. D’entrada, perquè no «és ara», el moment de començar a pensar. Era molt abans, que s’hauria d’haver planificat la resposta a una sentència que ja teníem i que, difícilment, implicaria una resolució favorable al recurs de cassació interposat pel consistori. Per governar calen més capacitat d’anticipació i molta més visió de ciutat que les que es posen en evidència.
Tot plegat va començar el 2008, a partir de la protecció del Garatge Forné al Pla General municipal, impulsada pel govern al PSC de la ciutat i validada per la Generalitat —com recordava Jordi Fabrellas Payret parlant sobre aquest cas, l’Administració «ha de vetllar per la conservació del patrimoni històric i cultural de la ciutat, tant si és de propietat pública com privada» (Diari de Girona, 24/6/2018). Com que aquest reconeixement minvava l’edificabilitat de l’immoble, la família propietària en va reclamar una compensació. Les negociacions amb el govern municipal socialista, però, es van trencar quan el consistori va passar a estar encapçalat per Convergència, de manera que l’afer va anar a raure als tribunals. Malgrat això, encara durant la legislatura passada, Junts s’atrevia a qualificar l’assumpte de «nyap» del PSC —en paraules del regidor Lluís Martí per aquest mateix diari (26/7/2022). Afortunadament, una de les grandeses de la democràcia és que els diferents colors polítics reflecteixen mirades sobre la realitat diverses. Per a nosaltres, el que hauria estat un nyap és deixar de protegir un patrimoni que engrandeix i enriqueix tota la ciutadania, i, encara pitjor, fer-ho amb arguments utilitaristes neoliberals que ignoren sistemàticament la importància de la cultura per al creixement social i econòmic. El que va ser un nyap és que, essent alcaldessa Marta Madrenas, es provés de retirar la protecció de l’edifici per no haver de pagar, causant la perplexitat i la indignació del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) i de tantes persones que entenem la necessitat d’oferir empara als edificis singulars. El que és un nyap és que en catorze anys, els alcaldes de Convergència i Junts, o, des de fa set mesos, Guanyem-CUP, no hagin estat capaços de trobar un acord que satisfaci els interessos de la ciutat —mitjançant la salvaguarda del patrimoni i el seu ús públic— i dels propietaris de l’immoble —que, legítimament, han de rebre una compensació justa.
Inclòs a l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, el Garatge Forné és un vell conegut per a les gironines i els gironins. Situat a la cantonada entre els carrers Barcelona i Bisbe Lorenzana, amb el seu singular xamfrà arrodonit al voltant d’una espectacular rampa helicoidal i les dues façanes laterals solucionades mitjançant murs cortina de vidre, esdevé un dels edificis més icònics del moviment modern a casa nostra. I dels més importants. Explica Eduard Abelenda al llibre Arquitectes i arquitectura: Dels mestres d’obres als professionals que han projectat i construït Girona al llarg del temps (ed. Valeri Pastrana, 2019) que l’encàrrec l’any 1956 dels garatges de la família Forné a l’arquitecte Joan Maria de Ribot van ser «obres de rellevància històrica, ja que mostren per primera vegada una arquitectura moderna basada en el ferro, el formigó i el vidre en una Girona en què aquests materials eren encara escassos i cars».
Essent fidels al seu esperit i entenent-lo com a oportunitat, el Garatge Forné és un dels punts d’inflexió al pla que el grup municipal del PSC, encapçalat per Sílvia Paneque, venim defensant des de fa molt temps. Aquesta és una construcció des de la qual pensar en gran, amb valentia i ambició, la Girona que estimem i que volem fer créixer econòmicament i en oportunitats per a tothom. Així, en la nostra visió de ciutat, l’edifici de Joan Maria de Ribot seria la part central de la molt necessària millora urbanística que, dit sintèticament, obriria la plaça d’Espanya a un carrer Bisbe Lorenzana pacificat que connectés la zona de l’estació de tren fins a la de la plaça de Catalunya, oferint noves opcions de comunicació, negoci i gaudi de l’espai públic.
Pel que fa al seu ús i el retorn a la ciutadania, també ho tenim clar, i així ho defensem. Per la seva situació dins de la planificació urbanística esmentada i per les seves característiques arquitectòniques, aquest és l’emplaçament idoni per a un Espai d’Art i Cultura Contemporanis. Ens referim al llargament desitjat i esperat museu d’art contemporani des d’on articular el nostre maltractat ecosistema artístic, des d’on fomentar i tenir cura de la producció dels nostres creadors, i des d’on fer memòria i anàlisi de tots aquells artistes que, ara com ara, no podem anar a veure enlloc. Ja Narcís-Jordi Aragó havia denunciat la mancança: «Existeix, doncs, un autèntic forat negre de vuitanta anys en què es precipiten dotzenes d’autors de categoria i prestigi reconeguts, del 1940 fins avui. Tot i tenir obres dipositades en el fons museístic, romanen en el magatzem invisible i, per tant, pràcticament inexistents» (El Punt Avui, 28/11/2011). De la mateixa manera, quantes vegades havia ironitzat Paco Torres Monsó sobre el desinterès polític en un equipament d’aquesta mena. Narcís-Jordi Aragó i Paco Torres Monsó, cadascun a la seva manera, celebraven la força integradora d’una institució com aquesta, la seva capacitat per bastir discursos identitaris sobre qui som i qui volem ser, com a individus i com a comunitat. Malauradament, fa anys que l’un i l’altre ens van deixar, i, del museu, el més calent és a l’aigüera. És cert que, de tant en tant, sorgeix alguna notícia sobre la pretensió de Junts i ERC d’ubicar-lo a la Casa Pastors —pensant, és clar, en un lloc on posar el fons artístic i documental Santos Torroella, i així justificar-ne la polèmica compra en temps de Carles Puigdemont, i que va costar una mica més del que ara pagarem per la indemnització del Garatge Forné—, però aquesta seria una solució que se situaria a anys llum de l’Espai d’Art i Cultura Contemporanis que nosaltres defensem per a la ciutat, perquè no és, ni de bon tros, ni l’edifici adequat, ni la ubicació idònia, ni el concepte que exigeixen els creadors i els públics.
L’any 2003, Rosa Maria Gil i Josep Mariné, coordinaven per a la Diputació de Girona un interessantíssim llibre titulat Miratges. 300 anys de projectes no realitzats a les comarques gironines. Com indica el títol, s’hi recollien tot d’edificis, plantejaments urbanístics i infraestructures que mai no van arribar a veure la llum. Més de vint anys després d’aquesta publicació, tant un museu d’art contemporani com un Garatge Forné utilitzat per les gironines i els gironins floten dins d’aquesta categoria de propostes fantasmals, els «miratges» del que podria haver estat, però que no va ser. Malgrat que «l’obra té un interès artístic i cultural de primer ordre», segons assenyalava en la línia de molts altres experts Víctor Almazán Guasch a la Revista de Girona (núm. 310, 2018), potser veurem el Garatge Forné convertit en l’indret on, com a molt, anar aparcant idees tímides sobre el seu ús. Quina llàstima, perquè un edifici amb la seva solera i el seu potencial hauria de ser el lloc des d’on enlairar-nos. Malauradament, tornem a perdre una oportunitat per a la ciutat. Sens dubte, el nyap «és ara».
