El professor Javier Pérez Royo, a qui vam poder escoltar fa 15 dies a l’auditori Irla en el marc del Cicle de Col·loquis Oberts, organitzat pels socialistes de Girona, em deia que la sentència del Tribunal Constitucional, emesa el 2006, contra l’Estatut referendat pel poble de Catalunya, pel Congrés i pel Senat va ser un atemptat contra la sobirania catalana i, de facto, un cop d’estat. Hi estic plenament d’acord i estic convençuda que el professor Pérez Royo és l’intel·lectual espanyol que ha entès millor el procés de canvi radical que s’està produint a Catalunya.
El procés de transformació política a Catalunya ha consistit en dues tendències a tenir en compte per entendre el canvi del país en els últims temps: d’una banda, el creixement de l’independentisme, que avui podria tenir el suport d’entre un 45 i un 55% de la població, segons les diferents dades en ús. Allò més rellevant, tanmateix, és que una amplíssima majoria dels catalans i les catalanes defensem conjuntament el fet que el futur de Catalunya l’han de decidir amb votació directa els catalans i catalanes. Aquest és un principi clau que el PSC, a escala nacional, ha de tenir clar.
La solució del PSC no arribarà del PSOE, sinó de la plena llibertat del PSC; la solució de l’embús de la política catalana no vindrà de Madrid, sinó de Catalunya mateix. En la història del nostre país hi ha hagut repetits intents de regenerar Espanya que s’han manifestat en episodis similars. Prat de la Riba, Francesc Cambó, Lluís Companys i Pasqual Maragall, per citar-ne quatre, tenien tots l’esperança de convèncer l’Estat per a la transformació. El procés de trencament català dels últims anys, en canvi, rau en la pèrdua o l’abandonament d’aquesta esperança. Catalunya vol decidir el seu futur des d’una posició de plena llibertat i d’igualtat amb la part contrària, Espanya.
Hi ha qui s’ha burlat injustament del federalisme. És un corrent polític força més antic que el nacionalisme i funciona en estats tan diferents com ara els Estats Units d’Amèrica, l’Argentina, Bèlgica i Alemanya, per posar alguns exemples. Accepto, això sí, que avui el federalisme no té un suport prou ampli de la gent. El primer pas per recuperar l’hegemonia de les tesis federalistes –que van tenir un suport ampli, per exemple, en l’època de la Generalitat republicana–, cosa que ja entenc que avui és molt complexa, és acceptar que els catalans i les catalanes volem que el futur de Catalunya el decideixi el seu poble.
Per tant, l’opció federal catalana ha de ser una proposta política independent de la voluntat de Madrid. Tal com també ho és la de l’independentisme. Els independentistes diuen que executaran el seu projecte amb el beneplàcit o no de Madrid; els federalistes hem de defensar que Catalunya ha d’actuar amb llibertat i trobar els marcs legals adequats per tenir posició política pròpia amb la negociació del seu estatus amb Madrid. El federalisme és plena llibertat i pacte. L’independentisme és plena llibertat i trencament. Els federalistes hem de dir que el futur de Catalunya s’ha de decidir a Catalunya, sí. I el pacte i el diàleg s’han d’establir entre iguals. Catalunya i Espanya han de negociar amb el mateix nivell d’autoritat.
Tenim bons motius per tenir una bona relació fraternal amb els pobles d’Espanya. Motius econòmics, culturals i, sobretot, de vivència. Les relacions cordials de bon veïnatge són un principi clau de la política pragmàtica efectiva. Per tant, hi ha arguments profunds per teixir pactes nous, per establir una nova relació, sobre el fonament del respecte mutu i l’acceptació de la diferència. Llibertat, primer. Pacte i entesa, després.
És cert que s’han sentit, i se senten, veus agres contra Catalunya des d’Espanya. Però també ho és que hi ha veus per a l’esperança. El professor Pérez Royo no només ha entès Catalunya amb gran sensibilitat, sinó que ha projectat una mirada afinada sobre la cruïlla en què ens trobem i sobre la recerca de solucions adequades. Al meu entendre, des de Catalunya totes les opcions polítiques han d’admetre que un canvi de la magnitud del que modifica la relació amb l’Estat ha de ser consultat al poble de Catalunya i Madrid ha d’acabar admetent que una relació de respecte mutu és beneficiosa per a les dues parts.
Article publicat a El Punt Avui