Yuval Noah Harari va escriure fa uns anys que el progrés global era indubtable: la fam, la guerra i la malaltia haurien retrocedit en el món aquests últims segles. Hi estic d’acord. Fins i tot, en aquest escenari tenebrós de pandèmia, continuo pensant que aquesta frase és certa. I, per això, tinc el convenciment que la COVID-19 i la crisi econòmica i social només es poden vèncer a Europa de la mà dels valors fonamentals de la nostra civilització: llibertat (o sistema democràtic, que té com a fonaments profunds tant les votacions, com la divisió de poders i les lleis), igualtat (o estat del benestar) i fraternitat (o federalisme). Europa ha tingut les etapes de major èxit quan ha aplicat reformes per aprofundir encara més en el nostre model de societat. De la crisi actual, en podem prendre convenciment per ser conscients que caldrà l’esforç de tothom per sortir-ne enfortits. El més aviat possible, la responsabilitat de cadascú de nosaltres i la capacitat per prendre decisions per al bé comú ha de ser la pedra angular de la sortida a la crisi. A la Segona Guerra Mundial, tothom ho va haver de tenir clar: el capital hauria de renunciar a part dels beneficis i l’esforç dels treballadors de l’època va ser descomunal. Així, es varen viure tres dècades positives i es va crear l’estat del benestar.
Eudald Carbonell ha dit que equivocarem la recepta si no entenem que el mal ataca l’ésser humà i que la resposta correcta només podem fer-la de manera unida com a éssers humans. En contra d’això, hi ha hagut els continus laments contra Europa o contra Espanya de Santiago Abascal o Quim Torra per la sobirania perduda. L’europeisme, en canvi, és el primer pas per imaginar un món més unit a l’àmbit global. Josep Ramoneda ha escrit que «han proliferado los muros para impedir entradas no deseadas y reforzar las distancias entre el bienestar y la pobreza. Al final hemos acabado todos encerrados en casa. Y no es una novela». He escoltat dir a Joan Vicente, geògraf de la Universitat de Girona, que la geografia d’Europa durant el Renaixement era de punts forts, anomenats ciutats, connectats per camins que avui són carreteres, vies o connexions marítimes i aèries. Hi ha una connexió entre l’àmbit més local per tenir un escenari de futur millor des d’un punt de vista global. Per començar, els missatges nacionalistes no tenen sentit o perden importància en un món vist com una gran ciutat composta de moltes ciutats.
La resposta del Govern d’esquerres a Espanya per cuidar de la salut del conjunt de la ciutadania ha estat la correcta i era inevitable. Alhora, l’executiu ha mantingut un respecte escrupolós al marc constitucional i em consta que obrirà una nova fase el més aviat possible que tindrà la responsabilitat de la ciutadania com a element central per sortir bé de la crisi. Els Pactes de La Moncloa haurien de tenir unitat en un únic missatge polític que la pandèmia ha fet evidentíssim: l’escletxa social s’ha de revertir i s’ha d’enfortir l’estat de benestar. La salut, és clar, és prioritària. Però també l’educació, la protecció dels més vulnerables i l’enfortiment d’allò públic. I confiar en la ciutadania per sortir abans de la crisi sanitària i ser més forts davant l’econòmica. L’emoció primària, en un primer moment, ha estat la de reiterar el missatge nacionalista, a banda i banda, que tant poc progrés ha portat per a la gent des dels governs d’Aznar fins als actuals de Torra. Però encara resta molt marge per a l’esperança: al final, tothom coincideix que la immensa majoria dels professionals heroics anònims que treballen cada dia han col·laborat bé i de manera fraternal des de la posició de responsabilitat que ostenten per donar respostes eficaces a l’enorme tragèdia del dia a dia. Fer-ho amb lleialtat mútua i assumir la responsabilitat pròpia es, en definitiva, una forma de funcionament federal.
En definitiva, aquesta crisi planteja un problema ideològic que, al meu entendre, s’ha de resoldre amb més llibertat o confiança en la ciutadania; amb més igualtat o combat contra l’escletxa social i l’enfortiment de l’estat del benestar; i amb més fraternitat, perquè el planeta s’ha comportat com «global village» de Marshall McLuhan i com a éssers humans germans és com la resposta a tot plegat pot ser eficaç.
