Avui el Diari de Girona publica aquest article del regidor i company, Maxi Fuentes.
Un vell acudit de l’època soviètica deia que a la URSS el futur estava perfectament predeterminat; el problema era el passat, que no parava de canviar. El vaig recordar dissabte passat, el dia de la constitució del nou ajuntament de la nostra ciutat, quan escoltava amb atenció les paraules del flamant alcalde Lluc Salellas.
No vaig recordar l’acudit perquè imaginés que pogués establir-se cap comparació o semblança entre el nou consistori i l’època d’Stalin o Brézhnev. Vaig pensar-hi per la segona part de l’acudit, per la voluntat d’ajustar el passat al present, per la capacitat d’inventar-lo, si fem servir el concepte que va emprar ja fa anys Eric Hobsbawm, doctor Honoris Causa de la UdG, per analitzar les nacions i els nacionalismes.
Durant els primers minuts del seu discurs d’investidura, Salellas va plantejar una interessant i alhora curiosa visió dels últims cent anys de la nostra història. Una visió que culminava en l’arribada del nou ajuntament, amb l’alcaldia en mans de Guanyem i amb ell mateix com alcalde. Segons la seva opinió, els últims cent anys de la història de Girona (i de Catalunya, volgudament confoses en la seva explicació) havien estat marcats per tres moments. El primer havia estat la Segona República, simbolitzada en la mestra i militant del POUM Antònia Adroher. Era la Girona (i la Catalunya) dels nostres avis. El segon s’havia expressat en la lluita antifranquista (el 16 dels Químics, Comissions Obreres) i els primers ajuntaments democràtics. Era la Girona que havia passat del gris i el negre a les cases de colors de l’Onyar, la dels nostres pares. El tercer moment, la Girona nostra, la de nosaltres, tenia com episodi fundacional el Procés i com a mite mobilitzador la figura de Carles Puigdemont. Aquests tres moments, va dir textualment, havien tingut com a vectors centrals «el progrés i el catalanisme, avui majoritàriament, independentisme». Aquest «rerefons ideològic» era el del nou govern, que representava «les dues grans majories que hi ha a la ciutat, la progressista i la independentista». La història de Girona (i Catalunya) dels darrers cent anys quedava sintetitzada a la sala de plens dissabte passat poc abans del migdia.
Els historiadors i les historiadores som poc amics de la teleologia, és a dir, de buscar en el passat les petjades d’allò que inevitablement ens porta al present. Però no m’interessa parlar d’això aquí. La qüestió és una altra. Es tracta de qüestionar un relat –ai, el relat!– certament difícil de sostenir en termes polítics. Podríem, d’entrada, posar en qüestió la suposada afinitat entre una militant del POUM –recordem-ho ràpidament: un partit que tenia com a tret fonamental l’internacionalisme proletari– i les característiques nacionalistes i transversals del procés. Podríem, també, dubtar sobre la rellevància social de l’independentisme durant la lluita antifranquista i sobre els potencials vincles lineals entre el PSUC o Comissions Obreres i l’heterogeni independentisme actual. Podríem, finalment, preguntar-nos sobre què queda a Girona i a Catalunya del procés quan el partit dominant, ara anomenat Junts i abans Convergència Democràtica de Catalunya, està en un procés que com a mínim podríem qualificar de decadència.
No obstant tot això, el problema de les idees que va plantejar Sallelas és un altre. És situar el nou govern que lidera com a moment final d’aquesta llarga història, com la condensació dels vectors del «progressisme» i un «catalanisme» que avui és suposadament «majoritàriament, independentisme». Aquí està la qüestió clau sobre la que ens convé reflexionar. El qüestionament de les premisses en les quals es basa aquest plantejament podrien donar per una llarga sèrie d’articles. Limitem-nos, però, a uns pocs apunts elementals.
Primer: establir Antònia Adroher com a primera referència històrica d’un govern format per Guanyem, els hereus Convergència i ERC resulta, com a mínim, estrany. Dir que tot això és la culminació d’una història marcada pel «progressisme» i iniciada pel POUM és encara més que això, és pura invenció del passat. Segon: afirmar que la vaga que fa poc més de 60 anys van dur a terme els treballadors d’Indústrias Químicas y Tartáricas (Els Químics) –alguns d’ells, comunistes aleshores, i membres del PSC i les forces hereves del PSUC després– és el precedent directe de l’actual govern, resulta, sent generosos, poc convincent. Finalment, que els anys del procés estiguessin marcats per l’aplicació de polítiques progressistes és més que discutible. Com a simple apunt, cal recordar que es va iniciar en el context del desplegament de polítiques austericides a la majoria de països europeus, que van ser seguides i impulsades a Catalunya per Artur Mas i Andreu Mas Colell durant els anys de la crisi econòmica més important de les darrers dècades, i que en allò fonamental no van ser revertides durant els convulsos anys de Carles Puigdemont com alcalde i president de la Generalitat.
Si tot això resulta més que qüestionable, què hauríem de pensar del punt final del relat històric fet fa pocs dies per Lluc Salellas? De veritat pot ser una referència de «progressisme» en termes històrics un govern format pel hereus dels hereus d’Artur Mas en coalició amb Guanyem i ERC? És aquest nou govern la síntesi única del «catalanisme progressista» del darrer segle?
Per descomptat, és legítim intentar construir una identitat política nova i per fer un nou relat, l’apel·lació a la història és fonamental. És legítim també articular-la de nou de manera transversal i exhibir amb alegria l’antiga CUP de la mà de Carles Puigdemont. És legítim fer-ho unint en un mateix projecte visions socials i econòmiques que semblaven antagòniques fins fa poc temps. Tot això és legítim, sí. Però convindria tenir en compte que la història és molt complexa i difícil de manipular. Les històries del catalanisme i el progressisme són arbres amb moltes branques, que inclouen des del socialisme fins a totes les expressions hereves del PSUC. Són moltes més branques que les va intentar dibuixar Salellas dissabte passat. Convé tenir-ho present si es tracta de construir un govern de tota la ciutadania. Convé tenir-ho present, també, si el govern que es vol construir és progressista.
