Una definició viscuda de Federalisme
El federalisme és la màxima llibertat per a les persones, per als Ajuntaments i per a Catalunya. La mateixa llibertat, per exemple, que defensen els independentistes per a la nació. Però el federalisme ho fa per trobar acords i per pactar enlloc de voler trencar.
El federalisme també és fraternitat. O compromís amb les altres persones. Federalisme és justícia.
[pullquote align=”center”]
El federalisme és que les persones puguin caminar amb confiança, orgull i seguretat. La suficient perquè ens sentim part del conjunt de la gent o de la Societat Civil. Això només és possible si es garanteixen els Drets Bàsics de tothom i si la política funciona des de la gent i cap a les institucions
[/pullquote]
El federalisme és fermesa per la justícia. I no n’hi pot haver de justícia plena sense un sentiment ple de fraternitat. La justícia fa possible la fraternitat. La justícia fa possible la Societat Civil, que integra allò que la política, a vegades, i el mercat, sempre, separa. El federalisme és un espai comú de diàleg, que mai no se soluciona amb tons radicals de blancs o negres, de sí o de no; sinó en la recerca constant de consensos.
El federalisme és que les persones puguin caminar amb confiança, orgull i seguretat. La suficient perquè ens sentim part del conjunt de la gent o de la Societat Civil. Això només és possible si es garanteixen els Drets Bàsics de tothom i si la política funciona des de la gent i cap a les institucions. I no a la inversa. Els espais ordenats i institucionals, com els consells o les taules o les audiències públiques o les Iniciatives Legislatives Populars, creen consensos on hi havia hagut punts de vista distanciats, diu Habermas. Tot això, per a Tocqueville, condueix a moderació i serenitat, per tant, al civisme.
El federalisme és contrari al nacionalisme. El nacionalisme és homogeni i el federalisme divers. El nacionalisme, i estic parlant de l’espanyol o del català, demanda sempre un sacrifici a la ciutadania (ja sigui per la unitat o l’alliberament); el federalisme, en canvi, no demanda res, sinó que és un sistema centrat en recollir les opinions ciutadanes. El nacionalisme vol que la ciutadania executi una decisió (des de l’Estat contra la meitat de Catalunya; des de la Generalitat contra la meitat de Catalunya); mentre que el federalisme vol conèixer de primera mà els pensaments i actituds de la gent per incorporar-los als processos de decisió. Els nacionalismes ens han conduït a la confrontació i, això, ha generat paràlisi, confusió i inestabilitat. El federalisme en pot ser una solució.
Tot el poder per als municipis
A continuació anomenaré dos nous estadis federals amb tota la voluntat de replantejar els materials que des de l’esquerra hem utilitzat com a projectes polítics. El primer, la relació Catalunya-Espanya. El segon, el poder dels Ajuntaments i la sobirania ciutadana.
[pullquote align=”center”]
El govern federal distribueix funcions entre autoritats coordinades, que no estan subordinades de cap manera l’una a l’altra,
[/pullquote]
El govern federal distribueix funcions entre autoritats coordinades, que no estan subordinades de cap manera l’una a l’altra, diu Clinton Wheare. Tampoc no hi pot haver submissió en el finançament. Ni es pot interferir en competències. Robert Dahl afirma que mai la majoria no preval en contra de la minoria i que això significa que l’Estat no té cap control sobre un llistat ampli de decisions. Combina projecte comú i voluntat de llibertat pròpia o fins i tot de separació en les qüestions pactades. L’Estat central aglutina aspectes com la defensa o legisla sobre drets del ciutadà, en sentit ple, que s’han de garantir a tothom. L’Estat federal gestiona amb independència els afers propis. Es creen institucions federals. El congrés no té sentit i s’ha de substituir per una càmera federal primera. Tampoc no en tenen les delegacions ni les diputacions. En els territoris governen els territoris i els acords és entre Estats.
La segona i que em sembla més important és que l veritable poder ha d’estar als Ajuntaments per cedir-lo a les persones de manera constant. Institucionalitzat. Per tant, democràticament protegit de les ambicions arbitràries. Els Ajuntaments han d’incrementar de manera exponencial les seves atribucions i finançament. També de manera federal. Sense submissions a la Generalitat. De cap mena tampoc. Redistribució de competències i màxima llibertat de les parts. Com a institucions de primera proximitat, els Ajuntaments tenen la capacitat de crear espais de debat entre grups que es defineixen a sí mateixos com a diferents i de conèixer la voluntat de les persones de primera mà. Amb regles bàsiques per activitats d’associació i per crear espais on trobar punts mitjos, grisos o de colors, que defugin els simplisme del sí o del no. El poder municipal ha d’abastar tota la seguretat dels municipis, l’educació en el seu conjunt, com també els Drets de ciutadania, les cultures, les polítiques de joventut i de col·lectius minoritaris. Tot el poder per als Ajuntaments. Amb blindatge de competències i de finançament. Federalisme. Per tal que creïn els mecanismes que facin possibles que les decisions siguin de la gent, de manera compartida i ordenada.
La sobirania de la gent
En els últims temps, moltes amigues m’han dit que s’havien fet independentistes. N’han estat cansades del no constant de l’Estat. Les crisis, l’econòmica i la del conflicte entre Catalunya i Espanya, han esgotat les persones. Són antisistema. I tenen tota la raó de ser-ho. L’independentisme s’ha nodrit d’aquestes raons que em semblen justes. Estem en temps de contra democràcia, tal com ho defineix Pierre Rosanvallon: desconfiança absoluta contra les institucions en nom de la pròpia democràcia. La crueltat de la multitud deteriora els espais públics. Ho acabem de veure amb Donald Trump als Estats Units. Els nacionalismes són definits per Michael Walzer com a moviments de dretes, perquè enalteixen la identitat de grup.Mentrestant l’experiència democràtica satisfactòria està seriosament deteriorada per les crisis i té autèntics problemes per produir una cultura cívica racional, aprehesa i compartida.
Enfront d’això és possible un nou llenguatge federal. Primer. Descentralitzem l’Estat. Federem. Tots podrem pensar que la nostra opinió no serà silenciada per un sí o un no, ni per una Llei que ja no compartim. Obtindrem més llibertat, ja que tots com a ciutadans i ciutadanes i tindrem espais on participar. Reconstruirem ponts trencats amb els pobles d’Espanya amb qui hem compartim i compartim tantes experiències de vida; i recuperarem els objectius concrets que Catalunya té com a nació de progrés, d’igualtat, de llibertat i de fraternitat.
Segon. Tornem els processos de de decisió democràtics a la ciutadania amb els Ajuntaments. La primera identitat que tinc és la de la meva ciutat i la vull exercir de manera plena; sense que cap d’altra l’empetiteixi o, fins i tot, em pugui fer ser contradictòria amb mi mateixa. Identitats també estimades que em fan ser qui sóc, la nacional, de Catalunya, o la dels meus valors. El federalisme ens permet ser lliures i tenir la confiança absoluta que els amics entendran que encara que de vegades no hi estiguem d’acord, som amics encara. I els partits que tots som socialistes, encara que en ocasions votem diferents. El diàleg aposta per les idees, de les que sempre en podem penjar interrogants; mentre que les creences són preteses certeses de grup que mai no representen tothom.
La revolució pragmàtica
Una última idea. El sistema no funciona. Siguem revolucionaris pragmàtics. Creem espais de comunicació a tot arreu on regna el silenci distanciat. Estiguem a peu de carrer, si ens dediquem a la política. Oferim una ideologia que no estigui al costat del sistema. Perquè cal emprendre canvis estructurals. Garantir els Drets dels Ciutadans. Federar la política. Això he intentat dir aquí. Les coses no funcionen i s’han de canviar. Per això he defensat que el PSC ha de poder votar sempre només com el PSC. Que la nació catalana ha de tenir una constitució i la llibertat i el respecte màxim. Que el govern de la Generalitat ha de federar i abandonar aquest llenguatge del singular simplista, com si tots fóssim un. Perquè no és així i els catalans i catalanes som i pensem diferent. I que el poder no ha d’estar a les seves mans, com volen, ni en les de l’Estat. Sinó en els Ajuntaments. Que reivindico una reforma institucional estructural. I que els Ajuntaments han de ser, sobretot, la política primera, la del servei a la gent, per tal que la ciutadania sigui en els processos de decisió. Tot està per fer i no es tracta tant de recuperar la confiança de la gent amb propostes raonables de canvi i de transformació per recuperar la confiança de la gent, sinó d’establir una nova manera d’entendre la política en majúscules com un ofici que exigeix tenir el bé comú com a únic propòsit i el servei als projectes de les persones que compleixi aquest requisit.