Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat d’acompanyar pel via crucis que l’administració actual de la Generalitat té dissenyat per aquells que s’hi apropen buscant accés a l’habitatge, un dret emparat per l’Estatut de Catalunya, a una parella jove que espera el seu primer fill. Un i altra masteguen l’aspror del mercat laboral, de la temporalitat i la precarietat, però disposen d’uns ingressos que els permeten assumir un lloguer social.
Passats ja tres anys de la seva primera sol·licitud d’habitatge, es van trobar que els papers els havien caducat i tocava iniciar de nou tot un procediment que, arribat aquell punt, engreixava l’expedient però no en garantia la resolució.
Què ha passat en aquests tres anys? Que no s’ha iniciat cap procés d’adjudicació, ni el seu ni el de cap altre sol·licitant. Quants sol·licitants hi ha a Girona? No ho sabem perquè la Generalitat no té l’obligació de donar aquesta dades i no ens les ha facilitat, per més que les hàgim demanat. Perquè els ha caducat la petició als nostres amics? Perquè la seva, com la dels altres, va quedar encallada de resultes de la falta de direcció, voluntat i decisió política al Departament responsable. I això ha passat malgrat que consta l’existència de pisos buits propietat de l’administració o de la Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria, coneguda com la Sareb.
Els tècnics corresponents, asseguts en una taula amb quatre tipus de fulletons diferents, editats per l’Agència de l’Habitatge de Catalunya, explicaven el destí de la seva sol·licitud a la parella. En un butlletí s’hi dóna les instruccions per accedir al registre de sol·licitants d’un habitatge de protecció oficial i s’hi especifica la previsió de noves adjudicacions. Però el Govern no té previst emetre noves ajudes. Primera contradicció. En un altre fulletó s’hi detallen els ajuts al lloguer i s’explica com s’han de presentar els papers. No hi ha notícies que la Generalitat canviï d’opinió i es decideixi a emetre un nou paquet d’ajudes al lloguer. Segona contradicció. El tercer i el quart butlletí parlen sobre què es pot fer per corregir situacions de dificultat per pagar una hipoteca i evitar desnonaments. Les dades reals, malgrat tot, revelen que a les comarques gironines el número d’execucions hipotecàries no para de créixer. Tercera contradicció. Tot plegat apila un parament d’intencions de la Generalitat que no s’han complert. Propaganda d’ajudes que no existeixen.
Això em fa venir al cap una notícia, apareguda a Diari de Girona fa pocs dies http://ves.cat/l7jS, en la què s’informava com Girona s’ha convertit en una de les demarcacions catalanes on més ha disminuït la construcció d’habitatge protegit. Estem per darrera de Lleida, de Tarragona i, per descomptat, de Barcelona.
Els socialistes hem denunciat de manera reiterada el mal funcionament de Vivendes de Girona, la societat municipal que té per objectiu la promoció d’habitatges de protecció oficial, ha perdut la força que tenia i és una eina aturada. L’Ajuntament hi ha aplicat els mateixos criteris en matèria de política d’habitatge que desplega la Generalitat i el que era un instrument eficaç ha quedat transformat en un element decoratiu.
En aquest context, res no sembla indicar que s’hagin d’encetar nous processos d’adjudicació de lloguer social. I, si continuen les polítiques actuals, ens podem trobar que una parella es trobi, tres anys després d’omplir la sol·licitud, hagi de fer cua per tornar a omplir tot un plec de paperassa caducada.