La recent mort de Narcís-Jordi Aragó ha provocat una quantitat considerable d’articles, gairebé tots relacionats amb la seva activitat de periodista. No obstant, en Narcís-Jordi també era advocat i havia exercit la professió durant més de vint anys. Per tant, aquesta activitat va ocupar una part important de la seva vida i des d’aquesta va anar ocupant cada cop més espai la de periodista. Com que vaig ser al seu despatx d’advocat durant quatre anys, conec de primera mà aquesta etapa i penso que també ha de ser tinguda en compte, ja que no va ser una activitat secundària i irrellevant, sinó nuclear en aquells vint anys d’exercici de la professió.
Naturalment –molts companys encara ho deuen tenir present– l’activitat d’advocat en aquells temps (estem parlant dels darrers anys de la dècada dels seixanta) era molt diferent de la manera d’exercir la professió ara. Òbviament no hi havia ni tan sols màquines d’escriure elèctriques i, quan jo mateix vaig necessitar una fotocòpia del títol d’advocat per col·legiar-me, vaig anar a una casa de fotografies que hi havia a la plaça de l’Oli i el fotògraf va fer una fotografia del document, de la mateixa manera que feia els retrats a les persones: no hi havia, tampoc, fotocopiadores. Això significava que la feina d’advocat, a part de la intel·lectual d’estudiar els casos, redactar els escrits, etc., també consistia a escriure’ls amb una màquina manual i fer de cada document quatre o cinc còpies intercalant paper carbó, cosa que produïa uns problemes considerables quan es cometia un error de redacció, error que s’havia de rectificar a cada una de les còpies, a més de l’original.
És en aquest context que es desenvolupava la feina d’en Narcís-Jordi en aquell temps. I es feia en aquell despatx del principal de la casa del carrer de les Ballesteries, que ara és seu de la Fundació Rafael Masó. El despatx que ara es pot veure, on no hi ha ni un aparell electrònic (llevat de les bombetes), no ha canviat gens des de llavors. Una taula notablement solemne, un sofà confortable i una llibreria eren elements suficients per desenvolupar la feina jurídica. En aquell principal, el que ara es visita, hi vivien els pares d’en Narcís-Jordi, que compartien l’habitatge amb el despatx, cosa freqüent en aquella època. Així ho feien altres advocats i metges de Girona molt coneguts. I, en el cas d’en Narcís-Jordi, també hi havia a la mateixa planta (de fet, una habitació) el despatx del seu pare, Estanislau Aragó, que era procurador dels tribunals. Per tant, aquell principal, a més de la residència dels senyors Aragó, era la seu d’una activitat jurídica important i integrada. Això és molt difícil d’entendre actualment, quan el nombre de normes legals s’ha multiplicat considerablement, no solament per la pròpia dinàmica d’un estat democràtic, sinó per la condició de Catalunya amb el seu propi Parlament i per l’entrada de l’Estat espanyol a la Unió Europea. Per entendre aquesta diferència n’hi ha prou que us digui que normalment tots els advocats, llavors, teníem quatre llibres bàsics; el Codi Civil, lleis administratives, lleis mercantils i lleis laborals, en quatre toms de l’Editorial Reus, de tapes negres i d’una mida molt manejable. Doncs bé, amb aquests quatre llibres en teníem prou. A part, lògicament, hi havia normativa menor: decrets, ordres, etc. però en un nombre que permetia a l’editorial Aranzadi (o Alcubilla) publicar un únic volum anual amb totes les disposicions de qualsevol rang.
En Narcís-Jordi es dedicava a qualsevol branca del dret (era el que ara en diuen un despatx multidisciplinari) i, per tant, a assumptes penals (anava tot sovint a l’Audiència a defensar els seus clients a les vistes orals), administratius, laborals (aquests, els menys) i, òbviament, civils. Aquests darrers ocupaven una part important de la seva dedicació, ja que al despatx, a més de jo mateix, hi havia l’advocat Jaume Galí, que era (o havia estat) mestre d’Amer i tenia molta relació amb gent d’aquella comarca. Com que Galí tenia un prestigi merescut, molta gent el consultava per problemes jurídics i acabava al despatx d’en Narcís-Jordi. Problemes propis d’aquell tipus de societat rural, més que industrial, com ara fitacions, servituds, testaments, etc. Però hi havia en aquell despatx dos clients fixos que proporcionaven una feina, diguem-ne, recurrent: algunes companyies d’assegurances i alguns gremis sindicals, com ara el de Comerciantes no Sedentarios, que venien a ser el que ara anomenem venedors ambulants. Això feia que el tràfec de clients fos considerable i permanent i les anades als jutjats i a l’Audiència fossin pràcticament diàries. En Narcís-Jordi dedicava molt temps a aquesta activitat i tenia una capacitat intuïtiva i analítica considerable, que aplicava a la resolució dels problemes jurídics que es presentaven.
En aquella època, per tant, l’activitat de periodista era secundària, almenys quant a temps dedicat, i quedava desenvolupada a la darrera hora de la tarda i al vespre, quan el despatx diguem que tancava (de fet no tancava mai, en tractar-se d’un domicili particular) i podíem dedicar-nos a tasques no jurídiques, com ara a Presència, de la qual en aquell temps en Narcís-Jordi ja era director. Aquestes tasques no jurídiques se solien dur a terme al primer pis, que és on vivia en Narcís-Jordi amb la Mercè i que acollia molt generosament tota aquella colla del consell de redacció de la revista.
De fet, però, Presència també generava molta feina purament jurídica, com ja s’ha explicat en algun altre article que he llegit. Les proposicions de sancions administratives eren gairebé permanents i els recursos contra les mateixes havien esdevingut una tasca habitual a aquell despatx. Es podria dir que, gràcies a aquestes sancions, havíem adquirit una notable especialització en aquesta matèria que ens permetia, fins i tot en aquell context polític, guanyar-ne un nombre considerable.
Quan jo vaig deixar el despatx i vaig anar a viure a Barcelona, en Narcís-Jordi va continuar encara uns quants anys exercint d’advocat, fins que va entrar a la Cambra de Comerç i de manera definitiva va deixar l’activitat jurídica.
Estic segur, però, que la seva llarga etapa d’exercici de l’advocacia li va deixar empremta i va influir en la seva activitat periodística. L’advocacia no deixa de ser una activitat humanística (ara menys, és més tècnica) que ha pogut ser compatibilitzada per molta gent amb altres vessants de l’humanisme, com ara la poesia, la novel·la i el periodisme, i donen fe d’això persones tan il·lustres com Josep Maria Espinàs, Octavi Saltor, Joan Perucho, Tomàs Garcés, Ponç Feliu, entre molts altres, i també –sens dubte– Narcís-Jordi Aragó.