El XIIIè Congrés dels socialistes catalans ha acabat amb Miquel Iceta dient que Catalunya és una nació i que cal recuperar la política per ser útils per a la gent del nostre país.
En Joel, que té gairebé trenta anys i que es defineix com a independentista, a qui conec de fa una colla d’anys, em va dir una vegada fa uns mesos, a mi que no en sóc, que el què no podia admetre era que ningú li digués que això no era susceptible de ser debatut i decidit pels catalans i catalanes perquè era contrari a Llei. I vaig creure que tenia raó, que aquest no era un argument vàlid.
Sobretot vaig pensar que no es podia convèncer ningú des de la negació de la posició de qui parla amb tu. Amb respecte a la diferència de punts de vista, s’obre la possibilitat de cercar ponts i llocs de trobada. O dit d’una altra manera, així és com els federalistes podem fer escoltar de manera clara la nostra proposta. I em sembla que la comunitat fraternal amb els pobles d’Espanya és prou valuosa per tal que es pugui plantejar un escenari on cadascuna de les parts pugui comptar amb el respecte i la llibertat des de la igualtat.
El XIIIè Congrés acaba amb una sentència del primer secretari: Catalunya és una nació. També ho és Espanya. Pere Coromines, republicà i federalista, va alçar la veu com a regidor a Barcelona i com a diputat a Madrid per explicar que la realitat és sempre complexa i que hi ha espais territorials d’identitats diverses, que Catalunya és una nació i que Espanya s’havia d’entendre com a nació de nacions.