Article publicat a El Matí Digital.
El 2023 hi hauria d’haver un acord general sobre el fet que Espanya va viure el seu període més fosc durant la dictadura Franquista. Han passat quaranta-quatre anys des de la mort del Dictador. Hi ha unes quantes raons que faciliten arribar a aquest consens. Per exemple, el paper de la violència en mans de l’exèrcit rebel durant la Guerra Civil o la posterior repressió amb gent assassinada contra les parets dels cementiris. Això va continuar molts anys més tard de la fi del conflicte bèl·lic. Tanmateix, només hauria de fer falta una sola raó per apartar per sempre més el règim d’aquells tràgics quaranta anys: va ser una Dictadura. La democràcia és l’antítesi a la dictadura. Per tot plegat, resulta greu l’aparició d’un partit com Vox que, com a mínim, podríem definir en qualitat de nostàlgic de tot aquest passat negre.
El problema més gruixut és que el PP d’Alberto Núñez Feijoo, no només ha pactat amb l’extrema dreta a les comunitats de València, Extremadura, València, les Balears o Aragó, o a ciutats com Toledo, Ciudad Real, Guadalajara, Valladolid, Móstoles i a molts altres municipis, sinó que -a més a més- ha assumit bona part dels arguments més durs del partit de Santiago Abascal. Potser això ha succeït per evitar la fuga de vots del PP a Vox. La causa, però, és igual, quan el resultat és que Espanya pateix una extrema dreta forta i un PP molt radicalitzat. Algunes de les opinions més dures escoltades durant la pandèmia han estat emeses per José María Aznar i Isabel Díaz Ayuso, els quals explicaven que la solució a tots els mals passava per la simple recepta d’una «llibertat» definida molt a la seva manera. La dreta de Feijoo, en definitiva, ha assumit alguns dels arguments més intransigents de l’extrema dreta.
En el debat del 10 de juliol, Feijoo va ser francament radical quan va parlar sobre nacionalisme. El rival polític, en aquest cas Pedro Sánchez, va ser assenyalat com qui posaria en perill la nació, segons les declaracions del líder del PP. En especial, perquè Pedro Sánchez havia acordat propostes concretes amb ERC i Bildu. Les paraules més fosques, però, varen ser quan Feijoo va nomenar algunes víctimes del terrorisme d’ETA sense tenir en compte que els socialistes tenim una llarga llista d’assassinats per aquesta banda criminal. Aquest ultranacionalisme, que acusa l’altre de traïdor a la pàtria, i que acaba amb el lema fatídic del «que te vote, Txapote», finalment, és un dels elements que el PP ja ha adoptat de Vox.
La crisi del 2008 de terribles conseqüències per a les persones, en primer lloc, va armar nous partits a l’esquerra de l’esquerra. Amb el pas del temps, però, va ser l’extrema dreta qui va utilitzar el malestar de moltes persones per tornar a discursos ultranacionalistes, que havien estat abandonats feia molt de temps. És necessari anar a votar el pròxim 23 de juliol, perquè un govern del PP amb Vox crearà problemes causats per aquesta visió ultranacionalista excloent i sectària. El populisme de dretes va néixer després de la crisi del 2008 a diferents llocs del món i a Europa. Obté vots a partir de dividir les persones entre bones i dolentes, les primeres són les que responen de manera adequada a ser bons fills de la pàtria i els segons són els traïdors. Aquest tipus de discursos insereix odi a la gent i creen un clima social irrespirable dels uns en contra dels altres.
El PP està a l’origen del malestar de molts catalans i catalanes. La guerra de l’aigua, la llengua o l’educació, entre d’altres, van crear molt mala maror entre els catalans i catalanes durant els mandats d’Aznar. La inacció i la falta de respostes no van ajudar gens quan Rajoy va ser el president. Ara, tornen amb paraules molt gruixudes en contra del nostre país i, per descomptat, en treuen rendiment polític. El preu, malauradament, és molt alt, perquè es divideix la gent. La situació a Catalunya ha millorat molt en convivència si comparem el 2017 o el 2019 amb el 2023. Entre el 2012 i el 2019, el govern de la Generalitat no va avançar ni en Drets socials, ni en medi ambient, ni en gestió de l’aigua, ni en indústria, ni en progrés. Varen ser anys perduts d’inestabilitat i conflicte. No hi va haver cap consecució i la societat catalana va trencar-se. Ara, pot complicar-se tot de nou, si en el govern espanyol porta el timó l’ultranacionalisme d’extrema dreta, que pot tenir com a objectiu dividir la gent, de nou, entre bons i dolents. El nacionalisme sempre ha estat un element molt perillós a Europa.
Aquesta unitat d’acció entre la dreta i l’extrema dreta, en definitiva, és un perill per a les persones que no compleixen les característiques del bon fill de la pàtria. Les dones podem veure reduir espais de llibertat guanyats amb molt d’esforç a les últimes dècades. No puc ni imaginar el dolor si el col·lectiu LGTBI pateix passos enrere. Estic segura, a més, que darrere tanta retòrica de bandera s’amaguen noves retallades a les persones i famílies més vulnerables. No és més reconfortant tampoc que el país estigui en mans de polítics que neguen el canvi climàtic, quan el 97% dels científics estan d’acord que l’acció de les persones ha causat escalfament global, i quan les evidències demostren cada dia que patim sequera, períodes d’alt calor o episodis climàtics radicals. En conclusió, hi ha dues visions radicalment oposades, avui, a Espanya i a Catalunya a causa, en primer lloc, de l’avenç del populisme i de la caiguda del PP en aquest pou ideològic eixorc per a qualsevol país. Per aquesta raó, votar progrés les eleccions vinents és no permetre que anem anys o dècades enrere.
