Vostès ho diuen al llibret de presentació… Obrir una porta a conversar sobre la mort. I els hem d’agrair que portin aquesta moció al Ple de Girona, per obrir aquesta porta avui i parlar de la mort digna. Els vull agrair també el temps dedicat a reunir-se amb els diferents representants polítics, i ho dic perquè vostès fa molts anys que estan treballant com a entitat amb tenacitat i constància buscant sempre el màxim consens polític i social. I, finalment, han aconseguit posar la regulació de l’eutanàsia en l’agenda política actual.
En aquest sentit la seva arribada formal a la nostra ciutat ha vingut acompanyada d’unes jornades de difusió vinculades a l’exposició “La mort, digna i il·lustrada”. Jo els vaig poder acompanyar a la jornada de reflexió entorn de dos curts de ficció i un testimoni real tant colpidor com capaç d’obrir debats posteriors francs i rigorosos.
Aquest és un tema de debat que ha estat posposat al llarg dels anys al nostre país. Probablement perquè (per més que sigui l’única cosa segura que ens passarà a la vida després de néixer) té una sèrie de components culturals, socials, ètics, legals i religiosos que n’han dificultat i ocultat el debat, no només polític, sinó fins i tot en l’entorn educatiu, social i familiar. Habitualment ens hi enfrontem només quan tenim una situació familiar que ens hi obliga. Amb tota seguretat va ser el cas de Ramón Sampedro el que va obrir el debat al nostre país els anys 80 i des de llavors s’han anat regulant pràctiques sanitàries com la retirada dels suports vitals o les sedacions terminals (2012) que anaven obrint el camí cap a la regulació de l’eutanàsia malgrat que encara no donaven solucions a casos com el de Sampedro).
Com recordava Assumpta Escarp al Congrés a través de declaracions del Sr. Mena: Regular l’eutanàsia suposa un termòmetre de la sinceritat en la voluntat de progrés dels legisladors, jo afegiria de la societat també i per tant dels seus representants polítics.
Alguns arguments de caràcter legal, altres ètics, d’altres més de praxi, però tots ells ajuden a emmarcar el debat polític i social.
1. Considerar la mort com una fase més del cicle de vida. Entendre que la mort forma part de la vida.
2. Que no voler assumir la regulació de l’eutanàsia o del suïcidi assistit, implica que hi hagi persones avui que hagin de morir en la clandestinitat o en altres països.
3. Que la mort sempre genera sentiments de dolor i pèrdua que són inevitables (però no cal allargar-los innecessàriament si un no vol), però la persona té tot el dret a evitar un patiment que sí que és opcional. Les persones s’han de sentir lliures i protegides per prendre aquesta decisió si cal.
4. La regulació d’aquest dret, igual que d’altres que tenen a veure amb la vida, no implica més morts ni obrir la porta als suïcidis assistits sense control, en tot cas implica menys patiment i menys clandestinitat. Sobretot en les classes menys afavorides. També dir que en afectats per ELA Esclerosis Lateral Amiotròfica la mateixa degeneració de la malaltia pot fer que s’hagi d’anticipar el moment de la mort per no afectar a la família JURÍDICAMENT.
5. Fer arribar a la ciutadania i en especial a través dels centres educatius, sanitaris o de participació ciutadana (com els centres cívics, per exemple) informació sobre el testament vital, un document de voluntats anticipades que ajudarà a l’entorn familiar i mèdic si arribat el moment de prendre aquesta decisió la persona no pot fer-ho.
6. Al nostre entorn, Europa, només Holanda, Bèlgica i Luxemburg permeten l’eutanàsia. A Suïssa, un buit legal permet que s’ofereixi assistència mèdica per a suïcidar-se a qui ho demanen. La diferència està en el fet que en l’últim cas el malalt s’administra la medicació que posarà fi a la seva vida. A la resta del món, aquesta assistència al final de la vida està regulada al Canadà i en alguns Estats d’USA i Austràlia.
7. Amb la proposició de llei que es va registrar al Congrés es pretén regular l’eutanàsia com un nou dret individual i efectiu, de forma que es convertiria —si la seva proposta prospera— en una prestació en la cartera de serveis comuns del Sistema Nacional de Salut (SNS). Els majors d’edat amb una malaltia greu i incurable i els discapacitats greus crònics tindrien dret a què el sistema públic els ajudarà a morir. El dret a sol·licitar i rebre ajuda per finalitzar el sofriment. I fer-ho en unes condicions que siguin garantistes, rigoroses, amb un procediment que sigui ordenat i sistemàtic. De res serveix una vida digna si no tenim una mort digna. Què puguin beneficiar-se de la llei les persones que pateixin “una malaltia greu i incurable” o una “discapacitat greu crònica” si no s’espera que la seva situació millori i les causes de gran patiment físic o psíquic, significa un plantejament més obert que el de lleis com l’holandesa i la belga, i podria haver-se aplicat a casos com el de Ramón Sampedro, el tetraplègic que es va suïcidar el 1998 perquè no suportava la seva situació de dependència absoluta, encara que no tenia una malaltia terminal.
8. Suïcidi assistit. La proposició incorpora també la regulació del suïcidi mèdicament assistit. És a dir, el professional facilitarà al pacient la substància amb la qual treure’s la vida, però serà aquest el que la ingerirà pels seus propis mitjans. Ara aquesta cooperació necessària amb el suïcidi està castigada en el Codi Penal.
9. Terminis. Les sol·licituds han de fer-se dues vegades amb 15 dies de diferència. Amb això existeix un termini amb el qual l’afectat pugui refermar-se.
10. Públic i privat. L’atenció s’inclourà, d’acord amb el projecte del PSOE, en les prestacions del sistema sanitari, i haurà d’oferir-se tant a la sanitat pública com en la privada. Igual que tot el servei dels hospitals, seria gratuït, inclús si es fes a domicili. No només cal despenalitzar l’eutanàsia o suïcidi assistit, sinó que cal regular el seu exercici a través de la seguretat social. D’altra manera, tornaríem a tenir discriminacions per raó de situació socioeconòmica.
Per tant, no només perquè és legalment possible o socialment acceptat majoritàriament (83-84%), sinó perquè és èticament viable i per defensar la dignitat de la mort i que aquesta es produeixi amb la mateixa autonomia i llibertat en la qual hi ha transcorregut la vida.