El professor de la Universitat de Girona José Antonio Donaire va escriure a Twitter que sobren vots afirmatius per no fer res i en falten per fer-ho tot després del 9-N. Som en un moment que té un difícil desenllaç. Catalunya ja no vol seguir formant part d’Espanya en les condicions actuals i la percepció de l’Estat ha canviat per sempre. Només hi ha, doncs, dues opcions: la del trencament o la creació d’un Estat federal a Catalunya, que garanteixi un pacte entre iguals i la defensa de la singularitat nacional del país. Vull formar part de la solució, no del problema.
L’Estat ha impossibilitat una consulta com la que jo hauria volgut. El nacionalisme espanyol no concep que l’única solució possible haurà de venir de la decisió que es prengui a Catalunya. L’origen del conflicte és en la sentència del Tribunal Constitucional. Javier Pérez Royo sosté que la història aclarirà com aquell fet va constituir un cop d’estat a Catalunya en impugnar la voluntat popular. Certament, des d’aleshores, la política catalana ha transitat trontollant fins que s’ha instal·lat en una dinàmica de frontisme i desorientació. Ja no és possible reconstruir tot allò que ens aguantava drets abans de la sentència i el país, com a resposta a aquell cop judicial contra la política democràtica, vol escollir el seu futur amb llibertat. L’obcecació del PP de fiscalitzar la política, aquesta vegada querellant-se contra el president Artur Mas, és un error de gruix històric.
Això no obsta per tenir en compte que la solució del procés participatiu que va plantejar la Generalitat contribuirà poc, o gens, a trobar un desenllaç satisfactori. Artur Mas i Convergència i Unió podrien haver fet les coses millor i haurien eixamplat l’abast de la participació i, en conseqüència, la legitimitat del resultat n’hauria sortit reforçada. Els dubtes de Quim Brugué a la comissió de la consulta eren raonables. D’altra banda, les institucions catalanes han confós de manera excessiva la consulta amb l’independentisme. Això aparta persones com jo mateixa, que defensem la democràcia participativa i la catalanitat i el catalanisme. A l’article Let them vote, que The Economist publicava en el número del mes de novembre, s’afirmava que el president Mas ha d’adme?tre que l’opció independentista no és unànime ni probablement majoritària.
Catalunya és un país amb gent diversa que pensa diferent i que ha conviscut pacíficament a l’entorn dels valors del catalanisme, que abracen molts més ciutadans i ciutadanes que els de l’independentisme. La política catalana ha d’afrontar dos reptes: el primer, que s’abandoni l’actual relació que Catalunya té i que ja no l’acontenta amb Espanya; i, el segon, que es garanteixi la cohesió, l’entesa i la unitat que el catalanisme ha tingut històricament. El Partit dels Socialistes de Catalunya, al seu torn, té l’oportunitat en aquestes circumstàncies de recollir la bandera del catalanisme integrador. Aquest projecte resultarà creïble sempre i quan defensi una ambició potent a l’àmbit nacional i a la vegada ajudi a reconstruir, com a opció política de xarnera, la unitat del catalanisme històric.
La negociació serà inevitable perquè cap de les parts té prou força com per imposar-se a l’altra. Rajoy i Mas hauran d’assumir haver arribat a un atzucac sense sortida. Arreglar la situació actual ha de passar per camins inexplorats i solucions noves que necessàriament han de ser liderats per persones diferents. Des del PSC, la solució federal, alhora, ha d’esdevenir radical si vol ser convincent. Federalisme és pacte i entesa amb els pobles d’Espanya; i és diàleg des de posicions que se saben lliures i iguals. Federalisme és una aposta per un nou projecte més democràtic i més igualitari socialment vinculat amb Espanya; i és el respecte profund per Catalunya com a subjecte polític amb voluntat pròpia. Federalisme no és trencament; però federalisme és acord perquè tingui Constitució i, per tant, esdevingui Estat. Federat. Però Estat. Estat. Però federat.