Conferència de presentació del programa electoral per Girona. Saló de Descans del Teatre Municipal de Girona, 29 d’abril.
Bon vespre!
Catalanisme d’esquerres
Fa uns dies, l’Alfons Jiménez em va regalar el llibre “El llarg procés”. M’havia parlat feia un temps del seu autor, en Jordi Amat, perquè compartien amistat amb l’historiador Jaume Claret, i sobretot perquè li havia interessat vivament l’article “Matar a Cobi” publicat a Culturas de Lavanguardia a juny del 2013. Va ser a propòsit d’un diàleg amb l’Alfons, que s’havia iniciat a partir d’aquest text, i que transcorria a l’entorn de les causes, de l’hegemonia del nacionalisme independentista a l’àmbit institucional, aquests últims anys al nostre país; quan em vaig decidir a llegir a Amat, perquè vaig intuir que entre la crítica que elaborava del poder establert, també hi havia l’esperança de recuperar un patriotisme autèntic basat en la llibertat, l’obertura i la urbanitat.
En el llibre hi vaig trobar un paràgraf magnífic, per comunicar aquest intent de recuperar un patriotisme catalanista, progressista, republicà, federador i d’horitzons amplis; que avui sembla silenciat per un nacionalisme cap endins, de bandera i d’autocomplaença. Amat escriu que “Maragall no trigaria gaire a adreçar cartes programàtiques a figures del socialisme continental, com Jacques Delors o François Miterrand, amb el propòsit de reactivar l’europeisme. “Un grup que s’anomena Catalunya Segle XXI diu al seu manifest que la pàtria es concep com a punt de partida, no com a punt d’arribada”, deia Maragall, per exemple, en carta a Jorge Semprún, i afegia: “un poeta de Girona, de nom Antoni Puigverd, que va col·laborar al manifest de Catalunya Segle XXI, ho deia bellament: Catalunya com a àgora i no com a temple”. L’àgora s’hauria d’omplir de socialisme liberal (concepte que Joaquim Nadal posa en boca de Maragall en una entrada del seu dietari del 17 de desembre de 1995)”. Explicava Nadal que, per aconseguir-ho, Catalunya s’hauria d’obrir cap enfora, enlloc de mirar-se endins.
D’aquestes ratlles m’interessa, per una banda, el protagonisme gironí en aquest catalanisme progressista, i de l’altra, aquesta voluntat d’una Catalunya plena, però també plena de voluntat ambiciosa de projecció. I per tant, necessàriament plena de voluntat d’entesa i de concòrdia. Pasqual Maragall expressava aquesta determinació en el discurs d’investidura com a president de la Generalitat l’any 2003: “que la nova Catalunya, més desinhibida, menys sagrada i menys sacralitzadora, més arran de terra, que nosaltres representem serà menys procliu a l’adoració i a l’himne enfervorit. Això serà digne d’un poble despert, d’un poble que s’endinsa en un altre tipus de goig diferent del de la beatificació: el goig de la democràcia de debò, perquè la Catalunya civil, crítica i oberta és l’únic absolut. Una Catalunya d’accents diversos, d’inclusió, de fabulosa varietat com a poble”.
El desembre de l’any 2013, havia pres de manera meditada la decisió de presentar-me a les primàries del Partit dels Socialistes de Catalunya a Girona. Aleshores, feia dos anys a l’àmbit municipal els socialistes de Catalunya havíem establert el reglament democràtic obert a la ciutadania, per escollir els alcaldables de les nostres ciutats. Jordi Hereu i Montserrat Tura havien presentat candidatura pròpia a Barcelona a principis del 2011. Interpretava, doncs, que el Partit dels Socialistes estava preparat de manera solvent per poder optar entre dos opcions socialistes que poguessin tenir matisos o accents diferents. Aquella decisió, que aleshores i ara em trametia respecte i prudència, tenia a veure amb aquest compromís amb la vella tradició catalanista d’esquerres; amb la renúncia a incorporar-me acríticament en el nacionalisme institucional de portes endins; i tenia a veure amb la intenció de no abandonar aquest relat cultural d’una Catalunya de projecció exterior i de diàleg obert, tot i que altres volien renunciar-hi per raó d’estat d’emergència en relació al procés.
La Catalunya de ciutats, que entronca amb la tradició noucentista, avui, pot tornar a ser l’alternativa construïda des de Girona.Aquest és un corrent intern de tradició secular a Catalunya que perviu sota l’onatge del moment actual i que a les últimes dècades ha tingut protagonisme en la història de dues ciutats: la de la Girona de la metamorfosi del gris a la ciutat moderna i oberta; i la de la Barcelona dels Jocs Olímpics que crea una de les marques europeesmés reconeguda a nivell internacional. L’àgora urbana és espai comú de cultura en una ciutat de barris, arrelar fort els peus a terra; i teixir un marc de concòrdia i d’entesa en el context de l’Europa urbana, ser voluntat de ròtula en el mapa de ciutats mediterrànies.
Els socialistes catalanistes hem participat a la defensa de la llengua, la posta en marxa de l’escola en català com a llengua vehicular i en el reforç de l’autogovern del país. El federalisme per ser-ho de debò ha d’acceptar, avui, la possibilitat de tenir Estat a Catalunya. Però tampoc no renunciem ni amaguem que hi ha bons motius, socials, econòmics, culturals i vivencials per arribar a acords i pactes amb els pobles d’Espanya. Si l’independentisme és llibertat de Catalunya per trencar; el federalisme és la mateixa llibertat catalana plena –primer–; per arribar a acords amb el nostre entorn –després.Sigui com sigui, tot el que ha ocorregut l’última dècada, en especial el deteriorament de la relació Catalunya i Espanya, no permet tornar a enrere ni recuperar vells models. Els socialistes gironins tenim una posició radicalment democràtica en aquesta qüestió i pensem que avui la prioritat és Girona. La ciutat té els fonaments per fer emergir de nou les energies necessàries per recomençar una Segona Transició, que recuperi valors com els de la civilitat, la urbanitat, les oportunitats, l’esperança o el convenciment de progrés.
Qui sóc i què vull
El 2011, els diaris locals recollien la fotografia de Carles Puigdemont durant la seva primera acció de govern: la hissada de la senyera a Plaça Catalunya. A la imatge es veu dos representants dels mossos d’esquadra i de la policia local; l’alcalde s’ho mira de prop (té els braços creuats i un gest entre solemne i satisfet). En aquests anys, Puigdemont ha mantingut una simbologia constant d’un nacionalisme tancat i sacralitzat.Fa uns dies va dir: “Girona s’ha de convertir en el parc temàtic de l’independentisme”. He citat textualment. El repte de la ciutat és lliurar-nos de la banalitat i de la mirada curta. El problema és l’absència del projecte col·lectiu. El problema no és si hom és independentista. El problema és el parc temàtic. El problema és no saber quin és el projecte de ciutat de CiU. El problema és no poder dir quines tres aportacions d’envergadura s’han fet. El problema és la parada. I el repte, reconnectar amb les energies de la ciutat, de Girona.
Em presento, perquè no ho he fet a l’inici. Sóc la Sílvia Paneque, candidata a l’alcaldia de Girona. No visc de la política: em guanyo la vida amb una petita empresa de taps de suro i sóc assessora en gestió de la qualitat. No vull viure de la política. Si faig política és per vocació de servei. Cansats de tants casos de corrupció, potser molts de vostès no es creuran l’afirmació que acabo de fer. Però la repeteixo: faig política per vocació de servei. Una vocació de servei que vaig sentir de ben jove, quan col·laborava amb l’esplai i les activitats socials de la Parròquia de Riudellots. Aquella primera implicació social va marcar la meva manera de veure el món. Tinc sort de treballar i tinc sort de tenir una família adorable, amb tres fills, en Raül de 13 anys, la Carme d’11 i en Tino de 5, que m’estimo amb bogeria. Però sempre he pensat que la realitat personal no és completa, si no va de bracet amb el compromís amb la societat.
Els gironins i gironines demanden honestedat. No s’hi val només amb paraules, en aquesta qüestió hi ha d’haver compromisos clars i vivències exemplificadores. Hem regenerat el PSC per transformar també l’Ajuntament. Ho hem fet amb un procés de primàries, una llista oberta –que és l’única de la ciutat– decidida per tothom tant en noms com en ordre. I ho hem fet amb la renúncia a ocupar més d’un càrrec remunerat i comprometent-nos amb una austeritat rigorosa.La limitació de mandats a dues legislatures; realitzar una jornada sobre l’estat de la ciutat anual al Ple; complementar la democràcia representativa amb mesures participatives com les consultes vinculants per decidir les grans inversions; processos participatius per al Pla d’Usos del Castell de Montjuïc, el Pacte de Mobilitat, el Pla Especial de Pont Major i Pedret o el Pla de Joventut.
És preocupant que els índex de l’Ajuntament de Girona segons Transparència Internacional hagin empitjorat tant només amb quatre anys. A més, hi ha àmbits molt sensibles on els controls i mesures preventives han disminuït rotundament. Ens referim a la contractació d’obres. 12 punts per sota de la mitjana estatal en transparència. I un augment d’adjudicació directe de contractes d’obres altament preocupant durant el 2014. No es publiquen les actes de les meses de contractació municipal; No es publiquen les modificacions de projectes d’obres; No es publiquen les modificacions de convenis; No es publiquen els contractes menors; No es publiquen els percentatges de contractes adjudicats per decisions personals polítiques; No es publica el registre d’interessos d’activitats i de béns; No es publiquen els càrrecs de confiança de Carles Puigdemont, que tenen un cost anual de més de 400.000 €; no es publiquen els pressupostos de les societats municipals; No es publiquen els informes i auditories externes.
He treballat molt, des de l’oposició aquests 4 anys, i he conegut bé la ciutat per dins. Una ciutat que no va malament, perquè viu de la inèrcia de la llarga empremta de Joaquim Nadal i d’Anna Pagans, però que ha perdut el nord. No sap ben bé on va. Girona viu de les rendes del passat. Més enllà de la propaganda turística i de la comunicació ben feta, però sense cap fons de contingut, Girona s’ha quedat sense un lideratge amb objectius clars i ambiciosos.
El cert és que jo no sabria afrontar el repte de ser alcaldessa de Girona, ni sabria sentir el sentir de la ciutat, si no fos perquè la camino cada dia. I m’és una identitat: la textura de les pedres i el resseguir les lloses passejant, les formes de les cases i les olors del matí, les veus de la nostra gent i la diversitat de caràcter dels barris. Si no fos pels moments concrets i els petits detalls, que nuen els peus a la terra; Si no fos pels arbres plens de vida o pels barris carregats d’història; Si no fos per la ciutat, pel llegat que atresora, i per la seva gent, amb tota l’energia que desprèn; no podria dir-vos que realment Girona està preparada per una Segona Transició.
La ciutat sí que té un camí ben traçat que entronca passat, present i futur: hem de ser, no només la ciutat més bonica del país per venir-hi un cop l’any a passejar entre flors, sinó la ciutat de referència entre Barcelona i Montpeller. Tenim condicions per ser una de les capitals de l’Euroregió Pirineus-Mediterrani. Acabar de construir una ciutat amable de tots els gironins i gironines; i articular una proposta col·lectiva convincent de futur que ens converteixi en la porta al sud d’Europa del corredor mediterrani.
En primer lloc, la nostra posició en el mapa: prou allunyats de Barcelona com per tenir vida pròpia, però pròxims a Barcelona per beneficiar-nos de l’empenta de la capital catalana; i també pròxims i alhora allunyats de Perpinyà, Narbona i Montpeller com per convertir-nos en un nòdul clau d’aquesta xarxa euroregional. En segon lloc, els asos culturals que atresorem: el fabulós patrimoni arquitectònic i intangible, l’èxit creixent del Festival Temporada Alta, l’impacte de la Universitat i l’oferta magnífica dels diversos museus. Girona és una ciutat relativament pròspera, però la seva força depèn massa de la capitalitat comercial, funcionarial i turística. Convé fer un pas endavant en la seva projecció.
Imaginem una ciutat de totes totes cultural i universitària. Cedir el protagonisme als agents culturals i, en especial, a la Universitat. Girona ha de ser –de veritat– ciutat universitària. La Universitat de Girona té el potencial i la facultat per portar a Girona els representants més insignes del pensament contemporani, tant de l’àmbit de les ciències i de les humanitats, com de la comunicació i de les noves tecnologies. El Parc Científic i Tecnològic, el Modern, l’Auditori i la mateixa Universitat han d’articular amb propostes de calat un espai-xarxa per a congressos, conferències, jornades i ponències de primer nivell.
D’altra banda, el Barri Vell com a centre de ciutat s’ha d’eixamplar amb una transformació urbanística estructural en els perímetre compresos entre els carrers Carme, Emili Grahit, Barcelona i la Devesa: guanyar espai per als vianants i reduir el trànsit rodat de cotxes i motos; construir voreres àmplies iagilitzar els fluxos de tràfic amb sistemes avançats de sincronització semafòrica i facilitació electrònica d’aparcament; millorar les freqüències, els recorreguts i vies exclusives de línies de bus (crear una línia de bus universitària i millorar freqüències de les línies 6 i 8); potenciar la N-II i l’AP-7 com a variants que alliberen de cotxes Girona; facilitar els tràmits administratius i bonificar el comerç de proximitat i de qualitat; imposar taxes a locals buits i, d’aquesta manera, estimular lloguers competitius i locals oberts a tot el centre;i aplicar bonificacions i acompanyament a emprenedors gironins.
La ciutat és la meva identitat primera i sóc de Girona, una ciutat de barris amb identitat pròpia. Josep Pla ho deia de manera preciosa l’any 1927: “de les ciutats, el que més m’agrada són els carrers, les places, la gent que passa per davant meu, l’aventura breu i meravellosa com un foc d’encenalls, els restaurants, els cafès i les llibreries”. La Girona dels segle XXI ha de ser la dels barris i la que culminarà la seva articulació com un tot. A cadascun dels barris existeixen places o carrers que articulen la vida dels veïns i veïnes: a la plaça Germans Sàbat, a la Plaça Assumpció o a al carrer Oviedo a Sant Narcís, a prop de la Marfà i a la biblioteca Salvador Allende a Santa Eugènia, a l’entorn de la Petanca i del carrer Andreu Tuyet Santamaria a Montilivi, a la plaça de la Biblioteca Just Casero de Pont Major a l’entorn del Centre Cívic al Sector Est, per citar només alguns exemples.Sumar al costat dels equipaments construïts, dels centres cívics i biblioteques dels barris; ara, espais ajardinats, parcs, arbrat, estendre i connectar tot el tramat de carrils bici, estacions de girocleta a Sant Ponç i a l’Avellaneda o places obertes a la gent. O Plans específics per dinamització comercial. Tot amb l’objectiu d’articular la ciutat com un tot i consolidar punts a cada barri que siguin àgores d’urbanitat.
Als baixos dels edificis d’aquests centres articuladors d’urbanitat:col·laboracions público-privades per cedir locals a projectes vinculats a la gastronomia, a la dansa, a la música o a la pintura… Aquest tipus d’aposta, ja està funcionant amb el grup La Volta a la plaça Sant Narcís, per exemple. Una gironina, l’Afra Quintanes, hi treballa a l’àmbit internacional. Crea espais d’exhibició d’art i de cultura, de disseny o de pintura, com a fórmula d’estimular la urbanitat als barris de ciutats de primera referència.
Oportunitats i justícia social
Hem de prestigiar l’Ajuntament com a conjunt de serveis públics. Allò revolucionari és fer funcionar bé les institucions. Això és l’essencial d’ara endavant. Prestigiar l’Ajuntament com a col·lectiu de persones al servei de la gent. Tenim una llarga tradició de noms il·lustres. N’he dit alguns, en diré d’altres: Pep Quintanas, Francesc-Francisco Busquets, Maria Àngels Cabarrocas, Francesc Lloveres, Joan Gaya, Lluís Gil, Pepe Guerrero, Andreu Otero, Miquel Fañanàs, Joan Pallàs, i tants més que no esmento perquè seria una llista interminable. Persones que han fet una Girona més gran i sàvia. Hem de recomençar aquest llegat: potenciar talent al servei de la gent, perquè el ciutadà pugui mirar amb orgull la institució. Municipalitzar serveis externalitzats, començant per l’aigua com a bé bàsic. No ens enganyem: això és una feina d’anys, perquè la cosa ve de lluny, i avui la situació és més dolenta que mai.
La nova Girona l’hem de fer amb respecte a tots els ciutadans i amb humilitat delicada per la gent que ho està passant malament. El primer problema de Girona és l’atur.I és que la prosperitat no val res, si genera atur i desigualtat. El fet és que avui, molt més que ahir, la nostra ciutat està plena de problemes i drames personals. Hi ha molts ciutadans que no tenen oportunitats. Hi ha 7.300 gironins a l’atur –1.000 més que fa quatre anys–. Aquests gironins ens preocupen especialment. Hi ha qui no pot pagar l’habitatge, la llum o la calefacció. Un 17% de persones amb risc d’exclusió social. Un de cada quatre nens no té un àpat calent al dia. I aquestes situacions acaben essent d’una gravetat extraordinària per a algunes famílies de la nostra ciutat.Els ajuts d’urgència han augmentat un 70% aquest últim any, 463 persones més no poden pagar medicaments bàsics o 1.215 persones més que l’any passat no poden menjar. El servei de Càritas per pagar llum, aigua i gas ha augmentat un 230% el 2014. Són dades de l’Ajuntament que evidencien l’obertura d’una escletxa de famílies expulsades de la ciutat, fet que acabarà perjudicant el conjunt dels gironins i gironines.
Durant els darrers anys, l’Ajuntament ha estat molt bolcat a la Girona de plàstic, però ha viscut massa d’esquena als gironins castigats per la crisi. La recuperació de la força expansiva de Girona té, per a nosaltres, aquest objectiu: que el creixement econòmic i la diversificació econòmica permetin destinar més recursos a l’atenció social i a la creació d’ocupació. L’Ajuntament ha de treballar per fomentar el retorn de mèrit i d’esforç a la vida econòmica i civil; i ha de combatre l’escletxa entre rics i pobres. “Que a vosaltres o a mi –va escriure George Eliot– no ens hagin anat tan malament les coses, és gràcies a homes i dones que van viure amb molta dignitat una vida anònima”.
El nostre primer objectiu és crear ocupació, doncs. Invertir prop de 2 milions d’Euros anuals (avui són 400.000 Euros en estímuls per a l’economia). Crear llocs de treball directes a partir del reforçament dels serveis municipals. Aquesta no és la millor via, però és del tot necessària en una situació d’atur que en alguns barris arriba al 30%. Els emprenedors tindran el meu suport per crear ocupació amb bonificacions de taxes i dotant de més recursos i personal el servei GironaEmprèn, perquè pugui efectuar un acompanyament complet com a partners dels emprenedors. Girona ha d’estar al costat del comerç de proximitat amb atenció directa a carrers amables, estar obsessionats en la neteja i millorar la il·luminació; facilitar els tràmits burocràtics, i afavorir l’aparcament proper. Emprendre l’aventura de la reindustrialització de la ciutat. Hi ha sectors com el tèxtil que avui amb el disseny i els nous formats de consum tenen noves oportunitats. Captar talent i inversions és importantíssim i tota la gestió de l’Ajuntament ha de respondre a aquest objectiu. En l’àmbit econòmic, és essencial convertir la creació d’ocupació en el gran objectiu comú de la ciutat. El nostre compromís és reduir un 25% l’atur a Girona.
He vist el botiguer preocupat i l’emprenedor entusiasmat. He conegut la ciutat pam a pam, racó a racó. M’he emocionat amb els lluitadors coneguts del passat i amb els herois anònims del present. Que li donen cohesió i sentit de comunitat. He vist Girona de prop i he resseguit els contorns dels edificis des de les Gavarres. He visitat totes les esglésies. Planificar, obrir, reordenar és motor de canvi. I veig la ciutat aturada. La vella Girona morta que ha retornat i ha aturat el canvi d’anys de progrés i d’il·lusió. He vist les condicions indignes de la gent que viu sense llum i aigua. He estat enfront de la policia per impedir desnonaments. He acompanyat centenars de persones per trobar solucions a problemes de treball o malnutrició infantil.
Això succeeix cada dia a Girona. I, avui, tinc més clar que mai que les oportunitats, després de quatre anys de conèixer persones que tenen una vida molt més difícil que la meva, que entre tots i totes tenim prou força com per donar oportunitats a la gent que ho està passant malament, exigint-los mèrit i esforç a canvi com a retorn a la comunitat. El seu treball, ben acompanyat, ajudarà a cohesionar la ciutat i donarà fruits que acabaran revertint en el conjunt de la ciutat. Girona és d’un valor comunitari. És immediatesa. És proximitat. És creixement equilibrat.
Hi he vist la convicció per combatre la desigualtat. Hi sento l’esperança pel progrés i la modernitat. Que no perdem el talent de cap nen o nena per condemnar-lo d’entrada, doncs. El socialisme, a la fi i al cap, és la convicció d’estar al costat de la gent que no pot reeixir en els seus projectes personals. La convicció que l’avenç conjunt sense oblidar ningú enrere no fa només que Girona sigui més Girona, sinó que també ens atorga millors oportunitats d’una ciutat amable per a tots i totes.
L’obsessió ha de ser la universalització dels serveis públics essencials. La sanitat, l’educació, la seguretat i els serveis socials que tots els ciutadans haurien de tenir com a drets adquirits i respectats. Aquests serveis han de ser de qualitat i sostenibles, sostinguts per una fiscalitat justa i progressiva. Qui més té, més pot retornar allò que la societat li ha donat. El municipalisme ha de ser clau en aquest procés. L’Ajuntament de Girona com a ens de proximitat. Ja ho ha estat en l’educació a les escoles bressol, l’artística, l’esport i el lleure. L’Ajuntament és el principal encarregat de garantir les necessitats bàsiques i des d’on s’ha d’impedir els passos enrere en cohesió.
Final
Aviat, el cartell electoral, amb la meva fotografia, apareixerà als carrers i places acompanyat de les paraules: “Entra amb nosaltres a l’Ajuntament”. Entronca amb el millor dels socialistes catalans. L’Ajuntament ha de tornar a estar al servei de les persones que no ho tenen fàcil i que lluiten contra problemes molt més importants que els nostres: el menjar pels seus fills, l’educació o la salut dels pares.
Hi ha altres propostes. Les circumstàncies del país, ja ho sabeu, empenyen a travar pactes entre Convergència i Unió i Esquerra Republicana. Crec que el debat, però, és un altre: el d’un nacionalisme tancat de portes endins o la proposta oberta de patriotisme d’esquerres. Els socialistes gironins volem aconseguir l’alcaldia de la ciutat per recuperar l’empenta de la Catalunya de les ciutats i de les persones. Ens sentim l’alternativa a Girona i pensem que podem contribuir, de nou, des de Girona a una Catalunya diversa i lliure, amb capacitat crítica i convençuda de la seva diversitat.
L’Ajuntament ha de tenir un model de ciutat: de progrés, d’urbanitat, de patriotisme cívic. Ha d’estimular la creació de llocs de treball. Ha de ser exemple de bones pràctiques al servei de la gent. Consolidar l’economia del coneixement. Desenvolupar el sector industrial amb base tèxtil, agrària, càrnica i del motor. Apostar per la indústria cultural amb el convenciment que el talent és a la ciutadania. I exercir de capital, espai pel desenvolupament del comerç, els serveis i les relacions humanes. La ciutat sap fer conviure: serveis, participació democràtica i espais de llibertat i socialització. La ciutat de Girona catalanitza el progrés de més de cent mil persones.
Em preguntava, amics i amigues, si el lloc i les persones que m’acompanyeu, m’imposarien. I creieu-me que sí. Sincerament us parlaré del que sento. Jo vaig ser escollida. Hi ha persones preparadíssimes per afrontar aquest repte entre els socialistes. Però varen dipositar la confiança en mi i la majoria de coses que he après, les he après dels gironins i gironines. Dels milers de persones amb qui he parlat. Us podria explicar històries de victòria, d’esperança, de derrotes, de patiment o de superació, que m’han deixat a vegades callada o pensativa i d’altres contenta i il·lusionada. Jo visc la meva responsabilitat amb els ulls oberts cada dia, amatent a tot el que em dieu o penseu. Només m’imputo una cosa, la passió per una Girona millor i l’admiració que sento de la seva gent.
Per comprendre el meu deure com a alcaldable de Girona m’inspiro en una senzilla visió; més que no pas en frases sonores o altives. El progrés, les oportunitats i la dignitat són els gironins i gironines; i són per a les gironines i als gironins. Aquestes paraules tenen carn i os, roba i gest. Confiem en l’esperança, en el compromís i la lliure participació. Tinguem la gent present en els nostres debats, mentre ferms ens nostres somnis a l’horitzó, reivindiquem allò millor que som: Girona, la ciutat de tots. Sé que sabeu, com jo, que no ho sabríem fer, ni podríem fer-ho d’una altra manera que no fos amb esforç i humilitat, coratge i perseverança. Moltes gràcies!
