El 18 de maig era dimecres i al vespre plovia. Ens havíem aplegat al Centre Cívic del Mercadal per sortir a fer el recompte de les persones sense casa de Girona que passen la nit al carrer. Aquella mateixa nit, de manera simultània, també sortien a fer els carrers de Badalona, Barcelona i Sant Adrià del Besós. L’Ajuntament i la Sopa fèiem costat a l’impuls conjunt de la Creu Roja i de Cáritas Diocesana. Cáritas havia fet una crida de reforç, pel seu compte, per arribar a 900 voluntaris. A Girona érem 200. Si la resposta de la gent havia estat la mateixa a les altres tres ciutats, podíem estar parlant d’un èxit de mobilització total. Ho va ser, certament, però no vam poder sortir. L’aigua queia a bots i barrals i, per tant, hi havia el perill de sortir i no fer el recompte adequat, perquè les persones afectades dormissin a La Sopa o en llocs més amagats, el que no ho acostumen a fer d’ordinar-hi.
El recompte es va ajornar per al cap d’una setmana i arribat el dia vam ser 166. Sense voler em va venir al cap com la pluja agreja les penúries de la gent que ha de dormir al carrer. I al davant dels voluntaris que havien vingut una setmana després, m’emocionava per la resposta dels gironins. En com s’havia estès el compromís a través de la UdG, la Creu Roja, de l’associació Traçant Camins i del col·lectiu Pan i Caldo. Quan s’hi posa, la gent de Girona és admirable.
La nit de la sortida la gent es va distribuir en grups d’entre sis i vuit persones. A cada equip hi havia un professional -un psiquiatra, un psicòleg o un treballador social- i es movien a peu per les zones que els havien estat assignades buscant persones dormint al carrer. Si les trobaven els oferien una tassa de caldo o un suc i els feien una enquesta que ens havia de permetre construir una radiografia concreta i actualitzada del perfil i les necessitats d’aquestes persones i aquesta realitat a la ciutat de Girona. En van contestar 42.
Les dades van sortir al cap de dos dies a la premsa: a Girona hi ha 242 persones sense sostre; 124 dormen a la Sopa o en altres recursos de la ciutat; 60 passen la nit al carrer i 58 en cases ocupades. Dels seixanta que dormen al carrer n’hi ha tres que són dones i el 63% són de nacionalitat estrangera. Al Barri vell n’hi viuen catorze; 13 són a Santa Eugènia i dotze a l’Eixample; 9 busquen aixopluc a Sant Daniel i tan a la Devesa com a la zona Palau-Avellaneda n’hi ha quatre. La resta malviu repartida a Fontajau, Mas Xirgu, a la zona de Montilivi-la Creueta i a Vistalegre.
Des de fa uns dies, he insistit que l’empadronament de les persones sense casa és una bona mesura per facilitar-los l’accés als drets de la ciutadania. Hi estic d’acord. És una bona idea. Però també cal posar a disposició d’aquestes persones un circuit de suport de reinserció que els ajudi a establir-se de manera autònoma i trobar una feina. L’empadronament ens pot servir com a punt de partida en aquest circuit que ha d’arribar a la seva reactivació social.
Sempre m’ha semblat que les polítiques socials són un valor de la societat més que no pas un posicionament polític. I al nostre país, segurament perquè estan subjectes massa sovint a la reinterpretació ideològica, basculen inexplicablement entre el concepte de beneficència dels governs conservadors i la consciència social inequívoca dels progressistes que, tot sigui dit, és la meva opció. La gent de Girona que es va aplegar al Mercadal sense distincions en benefici d’un objectiu comú ens hauria de servir d’exemple.
Foto: Aniol Resclosa (Diari de Girona)
