La bellesa es troba en llocs (tangibles o immaterials) sovint inesperats. Aquell matí de dissabte al Centre Cívic Onyar, em causà una impressió rotunda la il·lusió dels joves del grup de rumba catalana, Jaleo y pólvora. Eren els beneficiaris del programa Singulars que vàrem programar entre l’Ajuntament de Girona, l’Escola de Música Moderna de Girona i l’ERAM. Tenia tot el sentit del món fer una proposta d’aquest tipus, tant per la tradició, com per l’arrelament de la rumba catalana a Girona. Un bon exemple era la consolidació de la Setmana de la Rumba Catalana, on vaig tenir ocasió d’escoltar per primer cop i de conèixer Isaki Lacuesta. Aquests dies, el cineasta català, ha estat premiat amb la segona “Concha de Oro” per Entre dos aguas.
Per explicar-ho amb una certa prudència, diré que el disc homònim de Paco de Lucía, com a mínim, és una de les influències més importants de la rumba catalana i gironina. La pel·lícula de Lacuesta continua la historia d’Israel, un nen gitano que apareix en el film anterior del cineasta català, La leyenda del tiempo, que al seu torn porta el mateix nom que el famós disc de Camarón de la Isla. Israel deixa de cantar flamenc per la mort del pare i ja de gran el retrobem a punt de sortir de la presó per una condemna de narcotràfic. Tant quan era una jove de 18 anys i feia classes voluntàries de reforç a Font de la Pólvora com ara per la meva feina de representant veïnal, he conegut de prop històries que són plenes d’il·lusió, de dificultats i, en fi, de vida.
A Winny de Puh, d’A. A. Milne, el narrador anònim escriu: “havia una vegada, fa molt, molt temps, més o menys el divendres passat…”. Hi podríem afegir la frase d’Star Wars: “en una galàxia molt i molt llunyana, més o menys al barri del costat…”. És a dir, just a aquí i ara, succeeixen històries com les que explica Lacuesta. Existeixen universos tan difícils, que fins i tot sorprèn quan hi veus la il·lusió neta als ulls dels joves o dels nens. Però és per la seva força que et produeix una emoció infinita. La mirada té una brillantor especial i és on hi he vist de manera més sincera la creença en l’esperança. D’una manera o altra, et compromet: prisionero(a) en los luceros que alumbran tu cara, que es canta a Entre dos aguas de Paco de Lucía. Isaki Lacuesta és un orgull per a la ciutat de Girona i vull traslladar-li la meva felicitat i emoció sinceres per la consecució del seu segon màxim premi a Sant Sebastià.