Pau Lanao.GIRONA. SENSE SOSTRE · Convocats per l’Ajuntament, La Sopa, Càritas i la Creu Roja, la nit del 25 de maig, 166 persones es vanpresentar com a voluntàries per fer el recompte de les persones que dormen al ras a la ciutat FER EL CIM · El cronista va acompanyar l’equip responsable de la zona que va des de les Pedreres a la torre Alfons XII i el Pirulí
tres quarts de nou del vespre del dimecres 25 de maig, 166 persones, convenientment ensinistrades i mentalitzades, es van reunir al centre cívic del Mercadal, per executar una feina gens agradable i teòricament poc productiva, però que podia reportar un gran bé a la ciutat. Es tractava de fer el recompte de les persones sense sostre que, en aquests moments, habiten els carrers de Girona. Potser per això la tinenta d’alcalde Sílvia Paneque i la directora de La Sopa, Rosa Angelats, juntament amb Càrites i la Creu Roja van impulsar un front comúque va convertir aquella la nit en una ronda experimental, en què els voluntaris arribats de tots els estaments de Girona, des de militants d’organitzacions del tercer sector a ciutadans i funcionaris conscienciats,
passant per activistes contra la pobresa o estudiants de l’UdG, van escorcollar els racons de la ciutat –excepte la Font de la Pólvora– intentant fer un cens de les persones que no poden accedir o conservar un allotjament adequat. Es van marcar 25 rutes que anaven des de Santa Eugènia a la torre de comunicacionsa les Gavarres. Seguint una
disciplina espartana, els equips, dirigits per un coordinador i formats per quatre o cinc persones, van iniciar la recerca quan es ponia el sol. A qui escriu això li va tocar la ruta que anava des de sota les Pedreres, a la torre Alfons XII, el Pirulí i Vista Alegre, un espai feréstec i desconegut, poblat per les famílies que fa més de cinquanta anys van aixecarhi unes barraques que, la majoria, avui, han transformat en habitacles
confortables. L’equip, integrat per una psiquiatra, un mestre, una militant argentina contra la pobresa i tres estudiants –no cal posar-hi noms, seria una descortesia per als molts voluntaris que es van apuntar a l’experiència–, va agafar el carrer Pere III el Cerimoniós per enllaçar amb el dels Merlets i la Ferradura i amb Torre Gironella, un dels barris més aïllats i ignots, on els passatges costeruts es van enfilant fins una de les parts més altes de l’orografia del terme municipal. Un espai endreçat de cases unifamiliars on els veïns no tenen notícia de cap rodamón que tingui el carrer com a llar.
Voluntaris de la ronda del 25 de maig, quan es va fer el cens dels sense sostre de Girona, caminant dalt de tot del carrer Pere III el Cerimoniós, a sobre les Pedreres pujant cap a Torre Gironella. Una foto feta a tres quarts de deu del vespre, en la que seria la primera etapa d’una nit que els portaria, després, a la torre Alfons XII, a la torre de comunicacions coneguda com el Pirulí i, finalment, al carrer del Carme i Vista Alegre. ■ FOTO:PAU LANAO
Després del primer fracàs, la comitiva segueix pel camí dels Merlets cap al disseminat dels Caputxins, on les cases estan construïdes en terreny públic, però, tot i el perill de desnonament que comportaria l’enderrocament, els veïns es mostren confiats en els drets adquirits després de seixanta anys del primer assentament. Quan els preguntem si tenen notícia d’algun sense sostre que es refugiï a la zona, contesten, mig ofesos, què allà dalt tots són família i en cap circumstància deixarien que algú dormís sota un pi.
Continuem la ruta fins que, al carrer del Carme, trobem un sense sostre dormint en un banc
Avancem cap al Pirulí i a tocar de la torre ens informen que a la tercera corba de la pujada dels Polvorins han vist oplugar-se un home que sembla estranger. “ Veuran una porta de fusta i si hi entren, el poden trobar dormint.” Tenim ordres de no molestar i també de no entrar allà on no ens hagin convidat. És per això que, tot i la simpatia i es bones paraules que fem servir, quan ens adonem que ningú no contesta, entenem que el sense sostre no hi és no està interessat a dir res, i continuem la ruta, fins que, al carrer del Carme, en trobem un ja conegut, dormint en un banc. No és la nostra zona i altres companys ens informen que ja l’han censat. Arribats a la biblioteca de Palau, on ens reben Sílvia Paneque i l’alcaldessa, Marta Madrenes, els voluntaris expliquen les seves experiències.
Pan y Caldo
Nosaltres, amb tot el dolor del cor, hem d’informar que la recerca no ha tingut els fruits esperats i ens hem hagut de conformar amb la notícia d’un possible sense sostre, la qual cosa no comporta que sigui una realitat. D’altres, però –per exemple, el grup que feia la ruta de l’estació i Santa Eugènia–, n’havien trobat set. El coordinador, en Christopher, un xilè casat amb una catalana, l’Anna, alguns ja els coneixia. Des de fa tres anys, ell, la seva dona i altres col·legues, la majoria immigrants d’origen sud-americà, han creat una associació, Pan y Caldo, que, dos dies a la setmana, dóna esmorzar i sopar a quinze persones. “Tot va començar –diu en Christopher– quan la meva dona va anar a treure diners a un caixer a Pericot i va trobar un home que es deia Paco totalment desvalgut. Primer, l’Anna li va baixar entrepans; després, vam pensar que no podia ser, vam fer una crida als amics i ens van ajudar.” Una història en positiu que es va concretar amb la cessió voluntària d’una part del sou, entre vint i trenta euros al mes, per comprar menjar per als més necessitats. “La
majoria del grup som pers nes sense gaire poder adquisitiu, però considerem que és una qüestió de justícia”, hi afegeix. Fa dos anys van legalitzar l’ associació i avui, tot i les complicacions derivades de la crisi, Pan y Caldo continua vetllant per la sort d’alguns sense sostre de la ciutat. Han trobat l’ajuda de certes empreses i això els ha permès continuar. Com ens va dir l’alcaldessa, Marta Madrenas, a quarts d’una de la matinada: “Sense voluntaris la ciutat no avança; estem molt agraïts per la feina que han fet.” Les xifres oficials han recollit que a Girona 60 persones dormen al ras i 242 no tenen llar. Aquesta és una xifra variable sobre la que s’ha d’actuar.
Com assegura Sílvia Paneque: “Cal posar a disposició d’aquestes persones un circuit de suport de reinserció, que els ajudi a poder-se establir de manera autònoma i trobar una feina.” Ho podrà fer? La ronda de nit, que es va acabar de matinada, no va ser com el quadre de Rembrandt, però Déu n’hi do