Inicio el relat per explicar com un conjunt de persones ampli i de totes les edats, on hi ha hagut des d’un primer moment en Marc Lamuà o la Maite Guerrero, en Pep Quintanas o en Francesc Francisco, la Dolors Hernández o en Joan Quer, hem perseguit el somni junts de tenir una ciutat amb un projecte col·lectiu que sigui il·lusionant i on tothom pugui viure-hi i treballar-hi
Avui fa 273 dies que vaig decidir presentar-me a primàries al PSC de Girona per ser la pròxima candidata a l’alcaldia de la ciutat. No va ser una decisió fàcil. De fet el més còmode hauria estat continuar amb la manera de fer establerta. Però per reclamar una nova manera de fer política més democràtica i oberta, més igualitària i socialista a favor de la gent, havíem de començar per nosaltres mateixos i comprometre’ns.
Primer havíem de regenerar el partit per regenerar les institucions. La voluntat de construir un projecte des de baix. Volíem retrobar la participació i implicació de la gent. No volíem ser als barris, sinó tenir un projecte de la gent dels barris. Què hi ha més obert i democràtic que unes primàries? Si es volia una política nova –de la gent, radicalment democràtica i a favor de la igualtat de tots i totes–, estàvem obligats a construir un partit on fos la gent qui decidís el candidat, la llista i el projecte. No va ser fàcil. Però va començar d’aquesta manera.