És veritat que l’administració a Catalunya i a Espanya ha tingut un problema d’excés de temporalitat en la contractació i també ho és que els contractes laborals temporals que s’han allargat en el temps 8, 9 o 10 anys no podien continuar legalment com a contractes temporals, perquè no ho eren.
Davant d’aquesta situació, el govern de l’Ajuntament de Girona va decidir acomiadar diferents persones amb contractes temporals. La decisió per no continuar amb aquells contractes no va ser encertada, per dues raons. La primera, perquè es va prescindir de persones amb un gran valor per a l’Ajuntament de Girona, que havien desenvolupat un important treball municipal durant molts anys, i que ho havien fet sense tenir -ni molt menys- les millors condicions. La segona és perquè ara l’Ajuntament de Girona o ha d’admetre treballadors acomiadats de manera improcedent o bé ha de fer front a indemnitzacions que són de 20.000 o 30.000 euros.
El govern de l’Ajuntament de Girona hauria d’haver escollit regular la temporalitat i establir places definitives, perquè la necessitat municipal de tenir aquests treballadors per oferir un servei correcte hi és i existeix encara avui. L’Ajuntament de Girona ha tingut -com moltes altres administracions- un problema d’excés de temporalitat en la contractació, que s’havia de solucionar, però la via més curta de l’acomiadament ha donat molt mals resultats. La solució passa per establir clarament les necessitats de l’administració i haver adequat l’estructura del personal a aquestes necessitats consolidades. En aquest sentit, l’encadenament de contractes laborals ja demostra, d’entrada, que la plaça era necessària -repeteix-ho- per oferir un servei correcte.
