#8MjoFaigVaga

Publicado en: Uncategorized | 0

El feminisme ha estat el moviment ideològic que més canvis positius comportà a la vida de les persones des de la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat. Es configurà com un pensament revolucionari, perquè no es tractava només de garantir els mateixos drets i llibertats per dones i homes, sinó que també s’avançà en incloure i abraçar alguns valors vinculats sempre amb la feminitat, circumstància que de fet va canviar la mentalitat d’empreses, els comportaments a l’espai públic o les maneres de fer política. El dret a vot, la incorporació al mercat del treball o bé un progressiu retorn a la llibertat del propi cos. Tot i que aquests canvis importantíssims han anat avançant amb pas lent i ferm, no és menys cert que encara hi ha situacions a superar i resistències molt dures a vèncer.

El 2018 l’esquerda salarial s’ha eixamplat i els homes cobren 29.9% més que les dones a Catalunya. Més de tres milions de dones a Espanya viuen amb uns ingressos inferiors al salari mínim. La desigualtat en el món del treball, però, només és un exemple més de la situació injusta que encara pateixen moltes dones. El 43% enquestades a la Unió Europea admet haver patit algun tipus de violència psicològica per part de la parella. 120 milions de dones al món han patit un abús sexual al llarg de la vida (més d’una de cada deu) i en la major part dels casos han estat actes executats pels propis marits. El problema d’admetre rols de gènere com “la meva dona” o “la dona és l’objecte del plaer sexual” és que aquests corrents de fons social acaben tenint com a conseqüència actes salvatges per part d’alguns homes contra les seves víctimes. Des d’aquesta òptica, els crims masclistes em semblen una evidència que la igualtat de gènere a les mentalitats de les persones encara no ha arribat.

El setembre de 1948, Martin Luther King va ser apunyalat amb un obrecartes que li penetrà al pit set polzades. Quan sortí de l’hospital digué que més enllà del fet violent concret, li preocupava més que allò havia estat un producte d’una societat malalta. Aquesta definició al·ludeix a una situació de discriminació a un col·lectiu per ser el que són, en aquest cas negres. Aquest cas aporta elements a tenir en compte a l’hora d’intentar analitzar per què hi ha tants assassinats de dones. Tornem a alguns dels prejudicis centrals del patriarcat: “la meva dona” o “la dona és l’objecte del plaer sexual”. A qualsevol racó de Catalunya hi pots trobar prostitució en un radi de pocs quilòmetres. Les protagonistes són dones. El problema de tot plegat no és el sexe. El problema o el drama és que la immensa majoria treballen en aquest ofici o per imperatiu econòmic o per ser esclaves d’homes dolents. Pateixen violència i intimidació diàries per continuar generant un guany econòmic a un amo.

Tot això succeeix al costat de casa nostra i la societat no respon amb un clam unànime de rebuig i d’accions públiques contundents. La trista hipòtesi d’aquest escrit és que aquest drama continua succeint, perquè encara no vivim en una societat on les dones i els homes siguem igual de lliures. El mal absolut s’amaga darrera l’ombra de prejudicis que en moltes situacions ens poden semblar innocus o inofensius, perquè hi ha qui de manera despietada en treu rendiment. Hi ha qui s’aprofita dels silencis o dels prejudicis, que invoquen vergonyes a les víctimes, que mai no haurien d’assumir com a pròpies, perquè ho són del botxí. Conductes impròpies des d’una posició de poder, tràfic de dones o assassinats masclistes. S’han fet passos endavant, però entre tots i totes n’hem de fer ara d’importants. No és una lluita entre gèneres. És un combat de tothom per la justícia. És un compromís a favor de totes les dones i per les nostres mares, filles o amigues.