Avui hem commemorat a Girona el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust al pati del Centre Bonastruc ça Porta. El record d’aquella barbàrie, malgrat que trist I vergonyant per la humanitat, esdevé absolutament necessari: no només com a exercici de memòria històrica per evitar que es repeteixi, també sobretot per humanitzar i conèixer els milions d’històries plenes de dolor i d’horror. A la memòria, hi ha la tristesa pels desapareguts i també perdura el record de la por.
El Patronat Call de Girona té l’encert de convidar cada any persones que posen noms i cognoms a aquestes víctimes i que poden traslladar aquest horror a través de les vivències dels seus familiars. Algunes de les quals han estat descobertes recentment per algunes persones, perquè el silenci dels pares o dels avis acompanyà les víctimes de fets tant bàrbars, tant que ja la prudència i fins i tot una certa por els acompanyar durant tots els anys següents.
Aquest any els convidats han estat Vicenç Villatoro i Lluis Bassat que han establert un diàleg a l’entorn del llibre “El regresso de los Bassat”. Per mi, que coneixia Bassat per la seva trajectòria professional, ha estat molt colpidor escoltar les històries de por i horror que varen viure alguns dels seus familiars, Alguns d’aquests relats han estat desconeguts durant anys, perquè els seus protagonistes eren incapaços de poder-ne parlar. Però si alguna cosa m’ha sorprès especialment és que el propi Bassat s’hagués vist qüestionat per la seva identitat.
Un exercici de sinceritat, en fi, el d’aquest acte que ha traslladat els assistents als pitjors anys d’Europa i, d’aquesta manera, ha traslladat amb fermesa i noblesa el compromís amb valors tan importants com la diversitat o el respecte mutu entre éssers humans.