OPINIÓ: Article de Sílvia Paneque publicat el 13 d’octubre de 2021 a El Punt Avui
L’emergència climàtica fa impossible esquivar el debat sobre el procés de transformació econòmica, social, territorial i cultural que hem d’assumir el conjunt de la ciutadania a Catalunya. Segons el Proencat 2050 de la Generalitat de Catalunya, hem d’assumir la generació de 150.000 GWh per donar resposta a una demanda de 120.000 GWh. Aquest fet exigeix tenir una potència de generació amb eòlica i fotovoltaica que s’haurà de multiplicar de manera exponencial en els pròxims anys. En alguns casos, s’haurà de multiplicar l’energia verda actual per més de 100 i, en els que menys, ho haurem de fer per més de 10. El govern de la Generalitat admet que, d’aquesta energia, només entre 15,5 i 21,5 GW podran ser en espais antropitzats (medi natural transformat per l’acció humana). La resta d’energies renovables, diu el govern, hauran de ser en el medi natural. Això significa una afectació molt profunda en el territori: a l’entorn d’un 2% del territori natural se’n podria veure afectat. L’espai antropitzat actual a Catalunya en tota la nostra història és del 6,8%! Afectar, ara, un 2% del medi natural ja es veu que exigeix un debat molt seriós, profund i greu sobre com hem de fer aquestes transformacions. I això, sense poder-nos distreure de l’objectiu més important: evitar el desastre climàtic.
El 97% dels científics climàtics consideren que el canvi climàtic ja ha arribat i que les conseqüències de l’escalfament global seran en un futur encara més terribles: catàstrofes naturals, tempestes, greus períodes de sequera, pèrdua de vides, desertització i empobriment generalitzat. L’objectiu immediat és intentar impedir que se superi el límit d’una alça de 2°C respecte al període preindustrial i temem enfilar-nos 4,6°C més si continuem fent el que hem fet fins ara. Les directives internacionals i europees no han deixat de ser cada vegada més estrictes a causa de l’acceleració imprevista del canvi climàtic en els últims anys. Davant d’uns fets tan greus, la humanitat té més incerteses que altra cosa i es preveu que les respostes recorrin un camí d’assajos, errors i encerts complicat. Però també hi ha esperança de recuperar un present diferent, on hi hagi un bon futur per als nostres fills.
Sovint en una decisió se situen diferents arguments a tenir en consideració, i en aquest debat també sembla evident que a Catalunya hem de tenir en compte, com a mínim, que cal fer el canvi de manera immediata, d’una banda, i, de l’altra, que ho hem de fer de la millor manera possible.
En l’àmbit català, el govern de la Generalitat ha avançat de manera molt insuficient –per dir-ho amablement– aquests últims deu anys per aturar l’escalfament. Els plans, estratègies, organismes, mocions i promeses escrites incomplertes es compten per desenes. El resultat final és que l’energia que té un origen fotovoltaic o eòlic a Catalunya és del tot insuficient i el canvi necessari que resta per fer gairebé és el mateix que teníem pendent ara fa deu anys. En els últims deu anys només tenim un únic aerogenerador més. La factura energètica, el creixement econòmic i la falta de competitivitat també se’n ressenten, de tot això. Tot i que tenim l’energia del demà, sol i vent, i malgrat que tenim una història d’industrialització plena de fites en innovació, Catalunya no s’ha adaptat encara a aquestes noves línies, que d’altra banda Europa reclama com a prioritàries en els fons plurianuals europeus. Tot i que hem millorat, encara que de manera insuficient, en autoconsum, mobilitat elèctrica, residus i producció d’empreses gràcies a un increment substantiu del compromís ciutadà, mantenim un sistema energètic caduc i contaminant amb un futur del tot incert per la dependència externa després del tancament de nuclears que podria generar per a Catalunya.
En el balanç d’arguments sobre aquesta qüestió que aquest debat planteja, per tant, crec que s’ha de tenir en compte que Catalunya és a la cua de les renovables a Espanya i a Europa. Això, juntament amb el fet que el canvi necessari és colossal en l’àmbit global i europeu, evidencia que els deures pendents són ingents i urgents. En aquestes circumstàncies, les afectacions al territori, tot i que probablement inevitables, haurien de tenir un marc regulador per portar a terme el canvi de la millor manera possible. El govern de la Generalitat, per tant, té treballs pendents de fer des de fa massa temps. Iniciar el canvi contra l’escalfament de manera immediata i a una velocitat adequada, i presentar una vegada per totes on i com volen fer possible que el 2030, d’aquí a vuit anys, Catalunya pugui tenir més del 50% de l’energia amb origen renovable. Mirar cap a una altra banda o buscar altres institucions a les quals acusar de prendre decisions crec que és un comportament populista i greu. Si continuem vivint com vivim per no prendre decisions, arribarà un autèntic i ferotge procés de canvi gravíssim, el climàtic. I portarà més empobriment, menys competitivitat i més dolor per a les capes de població més vulnerables i el territori.
