Fa exactament nou anys arribava a la redacció d’un conegut periòdic madrileny d’esquerres una carta d’una jove publicista de 27 anys que es definia com a mileurista, mot que s’aplicava a si mateixa per tal de posar en relleu la situació de milers de joves universitaris molt preparats, però que no aconseguien progressar com havien pensat o desitjat.
En aquells anys previs a la crisi, el 60% dels titulats universitaris no podien desenvolupar una feina d’acord als seus estudis. Hi havia un índex d’atur del 12% en aquest col·lectiu, el doble de la mitjana europea, que se situava al 6,5%. Durant els anys de creixement es consumia -i alguns sectors de l’economia inflaven el creixement anual- però les dificultats d’ocupació de qualitat d’acord amb el perfil de persones joves i preparades ve de lluny.
La Carolina Alguacil -així es deia la jove publicista-, no tenia fills, compartia pis amb dues persones que es trobaven en una situació similar a la seva i mirava el futur amb cert escepticisme. Ignoro quina ha estat la trajectòria de la Carolina, que ara deu tenir 36 anys. Però sí que conec la realitat de moltes famílies gironines que aleshores eren mileuristes i que, avui, afronten o han hagut de superar problemes econòmics i laborals que no esperaven.
En poc menys d’una dècada la situació s’ha degradat de manera vertiginosa. Hem passat de ciutadans mileuristes a unitats familiars mileuristes! A homes i dones amb dos o tres fills que, després de 7 anys de dificultats i de degradació de la seva condició de vida com a ciutadans, miren el seu futur amb desesperació. Tenen la il·lusió fixada, a vegades, en un canvi que comporti certa esperança perquè els puguin trobar feina, una ocupació d’acord amb l’educació, l’aprenentatge, el mèrit.
Molts havien de ser la classe mitjana dels nostres barris, els nuclis de cohesió sociocultural, els beneficiaris del creixement econòmic i de la redistribució de la riquesa. Havien de ser la prova que les polítiques socials que asseguren la igualtat d’oportunitats més la cultura de l’esforç i del mèrit personal, ens portarien a una societat més justa, cohesionada i equilibrada. Però això no ha estat així i, a l’any 2014, les polítiques socialistes s’han de reinventar després d’assumir aquest fracàs.
Enmig d’un món laboral inestable i precari, amb drets fonamentals com l’habitatge sense garantir, amb índexs d’atur del 30% en alguns barris de Girona, la desorientació i desprotecció d’aquests ciutadans i ciutadanes és desesperant. Són famílies senceres que queden excloses dels habitatges de protecció oficial, dels ajuts al lloguer, de les beques menjador, de les bonificacions en transport públic o de consums energètics. No sóc dramà?tica. Visiteu els barris de Girona. Sóc realista. Pragmàticament realista.
Alguns tenen una situació econòmica que no es prou precària per beneficiar-se dels ajuts que preveuen les diferents administracions per garantir drets fonamentals com l’alimentació, l’educació, la sanitat i l’habitatge. Però tampoc no és suficientment òptima per aspirar al mercat lliure d’habitatge o garantir als seus fills aquelles activitats fora de l’horari escolar que asseguren una educació integral. És evident que cap ciutat o societat es pot permetre per molt temps aquesta fractura, pel seu present però sobretot pel seu futur. L’angoixa d’avui pot ser la llavor d’actituds individualistes o insolidàries del demà. El dolor d’avui a causa de l’oblit d’aquells que no poden tenir una vida digna, si no hi posem fre, desarticularà encara més la ciutat.
D’aquí el meu convenciment que cal dissenyar de manera immediata polítiques que donin resposta a aquesta part de la nostra societat, blindant els drets socials que considerem bàsics: treball, sanitat, educació, habitatge i atenció a la dependència. És per això que els socialistes de Girona hem anat desgranant una sèrie de propostes en aquestes matèries centrades en un nou Pla d’habitatge, beques menjador, defensa d’Escoles Bressol municipals, escoles d’art als Centres Cívics i Plans d’Ocupació. Crear ocupació és el nostre objectiu central, el més important i urgent.
Aquestes polítiques són l’alternativa a la situació actual. Perquè ha de reconstruir-se una Girona dels drets, una Girona, ciutat igualitària. I, per això, mantinc l’esperança en una ciutat nova, amable, jove i dinàmica.