Article de Sílvia Paneque publicat a El Matí Digital (2 de novembre de 2022)
Les energies renovables són una oportunitat per l’antiga identitat industrial catalana que hauria de saber treure rèdit a aquest patrimoni immaterial per tornar a posar en marxa el motor de la innovació
Sergio del Molino va explicar que els pares del col·legi del seu fill tenien un debat sobre els nens que continuaven creient en els reis mags quan ja eren molt grans. Era així o dissimulaven per continuar tenint regals? La resposta de l’escriptor era que s’ho creien, perquè estaven afectats pel biaix positiu. És molt humà descartar qualsevol indici que faci tremolar les creences. Si es va convençut que allà fora hi ha gegants, no importen els crits de Sancho quan adverteix que són molins. A Catalunya, és tan difícil trobar gegants com molins. O dit d’una altra manera, els diferents governs d’ERC i de Junts a l’última dècada en renovables només han avançat un molí. Això i res s’assemblen molt.
L’economia catalana, escrivia el gironí Antoni Puigverd, «està en greu perill» i la definia com l’element clau que fa que no siguem un país dependent. Vivim en un món d’intensos canvis, tants que hi ha qui pensa en una nova era, on haurem de ser dels primers dels nous, enlloc de fer el badoc entre els últims dels vells. Les energies renovables són una oportunitat per l’antiga identitat industrial catalana que hauria de saber treure rèdit a aquest patrimoni immaterial per tornar a posar en marxa el motor de la innovació. De moment, fem tot al contrari: la factura anual per a la compra de fòssils exteriors és de 10.000M€.
El Reial Decret 477/2021, de 29 de juny, del govern Pedro Sánchez va concedir 221.591.313,58€ a sis programes de la Generalitat per a autoconsum i emmagatzematge de renovables. Les resolucions atorgades ho havien d’estar sis mesos després, però quinze mesos més tard el govern de la Generalitat no ha atorgat més del 80% d’aquests recursos. Es va començar tard i la pàgina web es va penjar en diferents ocasions. A data d’avui, l’enllaç per poder fer la justificació encara no està creat. En el govern alternatiu de Salvador Illa hem entrat diferents preguntes per saber quan es tramitaran tots aquests recursos i encara no hem rebut resposta.
Fa pocs dies, el president del govern Pedro Sánchez va acordar amb el president de França, Emmanuel Macron, i el primer ministre de Portugal, Antonio Costa, el corredor d’energia verda de connexió amb Europa. La notícia és tan esperançadora que fins i tot el president Pere Aragonès la va rebre en positiu.
Ara bé, això obliga a tenir una planificació estratègica que marqui el punt d’inici, els espais territorials més eficaços i amb menys cost paisatgístic, per desenvolupar moderns sistema de creació d’energies renovables fotovoltaica i eòlica. Catalunya, a més a més, podria tenir un paper protagonista en el desenvolupament de noves formes d’emmagatzematge d’aquesta energia.
La societat civil catalana té els actius per fer-ho possible. La innovació ha estat sempre un signe de la identitat catalana. No és un fet casual, que una empresa de comarques gironines, tindrà una vacuna contra la covid operativa els pròxims dies.
L’empenta de la nova indústria verda ha estat nul·la fins ara per l’actitud dubtosa del govern d’ERC, massa preocupat per no prendre decisions i, d’aquesta manera, no fer enfadar ningú. Governar és escoltar, dialogar, explicar el projecte de país i portar-lo a terme. El president Aragonès, però, fa un discurs sovint utòpic que no pot encarar-se amb els límits de la realitat.
El govern d’Aragonès ha insistit a dir que no vol ni línies d’alta tensió, que «destrossen el territori», ni un model en mans dels «grans oligopolis» i aposten per una «transició energètica justa, democràtica, distribuïda i de la mà del territori». Catalunya és a les últimes posicions de les energies netes a Espanya i a Europa, però la resposta gairebé sembla un poema o un lema electoral.
Dels més de deu gigawatts que hauríem de tenir abans de 2030 no se’n sap res ni tampoc d’un mapa territorial on es digui amb claredat on poden anar i a on no poden ser les infraestructures de creació d’energies renovables. La realitat és que no hi ha molins i que l’economia a Catalunya es troba en una situació preocupant. El temps és de canvis i això farà que hi hagi qui aprofiti les oportunitats i qui no ho faci. Catalunya en té i la falta d’impuls polític no pot perjudicar més la creació de llocs de treball, el progrés econòmic i la descarbonització del país.
Article publicat de Sílvia Paneque publicat a El Matí Digital http://ow.ly/CBGU50LsgLb