Aleshores, quan vàrem prendre la decisió de presentar-nos a primàries, ja era tant evident com ara que el socialisme havia d’afrontar canvis estructurals per adaptar-se als nous temps. Ortega y Gasset ja va dir que l’individu és sempre el “jo i les circumstàncies” i, en aquests últims anys, les circumstàncies han efectuat un gir radical que ens obligava a fer un discurs nou.
No han parat de créixer les diferències i cada vegada hi ha hagut més persones que podem tenir dificultats per arribar a final de mes, no sabem quina feina tindrem d’aquí a uns mesos, estem preocupats per l’empresa on treballem o tenim por que els nostres fills tinguin una vida més difícil que la nostra. Els socialistes havíem de ser a peu de carrer i mantenir-nos al costat de la gent, perquè som gent. Començant per nosaltres mateixos, renunciant a qualsevol privilegi que ens allunyés de la realitat difícil de les persones del nostre entorn.
El grup que volíem presentar-nos a primàries teníem un projecte propi ben diferenciat que se situava a l’esquerra del propòsit de voler conquerir el centre. Les circumstàncies econòmiques i socials, al nostre entendre, havien despoblat l’electorat del just mig i era raonable que això hagués passat, perquè tant amb governs de dretes com d’esquerres les persones havíem perdut capacitat salarial, moltes famílies tenien membres a l’atur i els joves estaven sortint de les universitats amb unes perspectives laborals complicades.
El segon vector de la nostra proposta era convertir el PSC en un partit radicalment democràtic: a l’àmbit intern, primàries, llistes obertes i programes participats (avui, aquelles idees ja són una realitat); a les institucions, pressupostos participats, rendició de comptes i transparència absoluta dels que tenim l’honor de gestionar el que és col·lectiu. Si volíem una societat més democràtica, havíem de reivindicar les primàries per obrir-nos al conjunt de la ciutadania.
El debat, però, no es va plantejar entre idees diferents. Hi va haver una opinió minoritària, però respectada, que adduïa que no se n’havien de fer. La qüestió no va ser entre dues concepcions diferents del socialisme, sinó que es va produir una confrontació entre els que no renunciàvem a eleccions obertes per escollir el candidat o candidata i els que consideraven que no era oportú fer-ho. Hi havia un perill real sobre si es farien primàries o no. L’acte de la Mercè va evidenciar que eren necessàries: més de 500 persones ho reivindicaren.
Així va començar la regeneració del PSC a Girona, va ser el moment refundacional, d’un nou socialisme. El socialisme de la gent, de les oportunitats i de la democràcia radical.